Del cor al cap: Baraka

postadesol

Voltant per l’espai sideral que representa aquesta xarxa d’informació de tota mena, he arribat de manera atzarosa al Bloc “La cueva boreal”  i m’he trobat amb una pel·lícula que de primer m’ha seduït per la música, després per les imatges, i per últim per les reflexions que, de manera inevitable, m’han vingut al cap. Del cor al cap. He llegit que Baraka, en sufí, vol dir “Alè de vida”.

Entreu-hi, gaudiu-ne i penseu per vosaltres mateixos!

Que no decaiguin els relats

Falses_construccions_MPilar_Martinez_Herrero

 

Que no decaigui l’afició per l’escriptura. Que no decaiguin els relats.

Avui he tingut una grata sorpresa. Una adolescent m’ha enviat un escrit. Una història. Un relat. M’hagués agradat tenir-la al davant per poder preguntar-li tot allò que, als qui ens agrada escriure, ja sabem… però que insistim en comprovar a la mínima ocasió, i tornar-ho a posar al damunt la taula i parlar-ne sense embuts.

De tant en tant ens passa que les realitats són tan colpidores que les nostres il·lusions desapareixen, engolides com per una aspiradora que deixa els terres impol·luts i així sentim com la nostra ment queda escombrada d’històries que ens feien sentir molt més vius. De vegades -ja adults- no podem evitar sentir-nos arrossegats per les realitats que no ens agrada viure ni  escriure. Però és la realitat del moment, de cada moment que s’encadena a un moment etern. Tot i que sabem que el món de la ficció existeix igualment tan viu i cert com la abstracció i absurditat de tot el que ens envolta, en certs moments escriure ens sembla un sense sentit… fins que un/una adolescent ens sorprèn de nou i ens mostra una vegada més que la vida la forma les dues cares de la mateixa moneda. Realitat i ficció. Dies grisos i dies clars, radiants. Benestar i malestar. Goig i dolor. Que la vida empeny malgrat sentir una decadència inesperada.

La joventut ens segueix donant mostres de les mateixes aspiracions humanes i intel·lectuals que ens inspiraven a nosaltres quan érem, com ells són avui, uns adolescents. Amb l’escriptura voldríem copsar els millors moments viscuts i interpretats. Rememorar tot allò que no voldríem perdre mai, com ara un jardí diví on ens s’hi vam perdre, un matí emboirat on vam oblidar qui érem, aquells ulls que sempre veiem quan tanquem els nostres… en fi, escriure també és adonar-nos de que existim, malgrat els dies grisos i tota la mala llet que ens envolta en aquests moments de la nostra història.

L’Ambient

 

Noia plorant-Dibuix-M-Pilar-Martinez-Herrero

La nena plorava. La nena plorava i deixava de plorar, es refregava els ulls ben fort amb el puny  fins que tornava a plorar una mica més, alhora estarrufava el nas i s’eixugava els mocs. Tota ella feia pena. Petitona, plorosa, amb la cara bruta i les mans fredes.

-Què li passava a la nena que plorava des de feia hores? potser l’havien abandonat… o s’havia perdut? Qui sap si havia nascut com un bolet en aquella mateixa vorera i d’aquella mateixa vorera no s’havia mogut mai?  Era una neva ben petita, no tindria encara tres anys… però ja mirava el carrer, els portals, els balcons… com si sabés què podia esperar de cadascuna de les formes que anaven apareixen al seu davant i que l’anaven envoltat com si l’embolcallessin amb una manta. Ningú no s’adonava de la seva presència, com si la nena formés part del decorat, com si les nenes ploramiques haguessin d’estar situades al bell mig dels carrers per donar ambient a l’Ambient.

La nena plorava… potser plorava perquè no es volia fer gran, perquè fer-se gran volia dir que quan ella fos gran, tampoc no s’adonaria d’altres nenes que continuarien plorant al bell mig de la vorera.

Nota: Dibuix M.Pilar Martínez Herrero

I si voleu llegir més contes meus, ho podeu fer a RelatsenCatalà 

Bones Festes?

Otos-Alacant-MPilarMartinezHerrero2010

He tornat a caure en el mateix… he abandonat el bloc per un dia, per uns dies, per uns mesos… perquè -al meu entorn com a l’entorn de molts altres com jo- la troca s’embolica que fa fort i jo ja no sé què pensar de tot plegat.

Al final, un decideix tornar a fer la seva… i, mentrestant, serà molt que m’agafin sense confessar, aleshores hauré de confessar el que ni sé què confessaria ara. Tot se’m torna de color de foc, que és igual a dir que el meu entorn es torna calent pel que fa a sospites i males intencions. No hi ha ningú que no en surti malparat. Ningú a qui no l’hagin enganyat d’una manera o altra. Ningú que no s’hagi venut l’ànima al diable.

I l’ètica? Què és l’ètica? On és l’ètica? Què vol dir ètica? Algú hi creu en l’ètica? Escric per als qui són com jo, i jo sóc com aquells als qui no els deixen respirar, els trepitgen els peus, els espessiguen, els hi fan la traveta, se’ls en mofen fins i tot de la manera que parlen o com van vestits, se’ls rifen el pa i la supervivència. Un no pot ser original, ni pensar per ell mateix, perquè així és com ens escapem dels sarrons dels qui volen manar als qui ells creuen que som bestiar.

Amb la boca de pinyó fent grinyols d’esmolet, amb barretina estripada i una flauta de canya, passejo pels carrers i algú em crida “cagamandúrries” i tots els altres se m’enfilen com feristeles emprenyades. I jo em torno ruc i porc i començo a fotre bots, i em quedo al carrer i sóc un sensesostre,i aleshores tinc gana i set, i fred.  -Com puc celebrar el Nadal si penso en tants que, això que ho dic com si me’n fotés, ho viuen de veritat?

El nostre planeta és preciós, és una bola de colors, de vapors, de vida que va a la seva i no té res a veure amb les nostres folles visions i malèvoles intencions -quotidianes dissorts-. I alhora, la Terra és una bola de femta, fa pudor per tots costats per més perfums que per Nadal ens puguem regalar els uns als altres. Jo no en regalo mai, de perfum, ni vull que me’n regalin. No sigui que algú s’enamori de la meva falsària olor i no de mi mateixa.

Jo no tinc pretensions però tinc aquest bloc on l’hi vaig deixant la meva pròpia empremta… “I això no és tenir pretensions?” -algú que em coneix bé em pregunta i em tira per la cara:  “-Per què ho fas? -per què escrius?” ijo li contesto “No t’amoïnis home, que per la manera com penso ningú em llegeix”.

Revista Reembres

Revista Reembres-n. 7 Vilanova i la Geltrú

Quina llàstima que aquesta revista ja no es publiqui. Existeixen tantes revistes culturals, científiques, divulgadores d’estudis i de sabers… que han desaparegut per tantes i tantes raons…

En aquest número que podeu veure,  hi vaig col·laborar amb un detall d’una obra dedicada a la música (dibuix a la ploma i amb tinta xina). Es va fer servir per a la portada d’aquest número 7.

 

Big Bang Valona

 

En pensar el títol a tot el viscut el passat diumenge, he cregut que el millor seria “Big Bang Valona”, i així ho he fet.

L’hagués pogut titular “Un dia a Bellprat”, o “Una jornada a l’Anoia”, o “La cinquena Fira del Llibre a Bellprat”…, perquè d’aquesta manera, els possibles lectors d’aquest article, es podrien situar molt millor dins el context del que s’espera d’un dia transcorregut enmig d’un poble anomenat Bellprat (situat a un del extrems de la comarca de l’Anoia, mesclats els seus paisatges amb els de la Conca de Barberà), durant la seva peculiar 5ena. “Fira del Llibre”.

He de confessar que mig en van arrossegar a Bellprat -no m’hi vaig poder resistir perquè anava amb molt bona companyia-, i em vaig deixar endur sense saber ben bé què hi trobaria. I ja abans d’arribar al poble, vam veure que en alguns camps s’hi conreaven lletres. Els tractors hi havien deixat una estela de sembra de llibres, com si fossin cols o enciams.  Una mica més enllà, en un altre camp molt ben llaurat, s’hi veia un gran llit, amb la seva tauleta, una butaca i un llum de peu, amb llibres per damunt del llit i tauleta que a mi em provocà la impressió d’haver arribat a un poble de gegants en el què el que més agrada és llegir. Un muntatge original, creatiu i estimulant. I jo que penso no hi ha com llegir molt per esdevenir un gegant. Si abans d’arribar-hi ja em trobo amb cols literàries, què trobaré dins del poble?

La naturalesa relaxant, bella, tan bella com preciosa i no em fa res dir-ho així, tot evocant la idea clàssica i bucòlica d’altres temps no tan llunyans. Pedres antigues i idees noves. Cercar història i cultura sempre. Art, lletres, relats, contes, il·lustracions, punts de llibres, ex-libris, llibres de vell i llibres de nou…, la parada dedicada als 50 anys de Cavall Fort i l’espai dedicat al Petit Príncep traduït a tantíssimes llengües… Quina troballa!  Carrers guardant sorpreses amb els seus estímuls visuals i mentals. Muntatges plàstics. No m’estendré explicant què hi vaig trobar en alguns jardinets i entrades de cases particulars que s’han anat sumant amb els seus muntatges artístics al voltant dels llibres, i per iniciativa de l’Associació dels Amics de Bellprat. Cal anar-hi i veure-ho.

-Per què, doncs, aquest títol “Big Bang Valona“?  Potser perquè a mi, des de sempre, la música i els músics, em tenen el cor robat.

En aquesta mena d’esdeveniments sempre hi coexisteix la música, que té un paper molt important per cohesionar la festa popular i tradicional. Només d’arribada, em deixo endur per la Coral Claror dins l’Església de Sant Salvador (necessitava deixar enrere el soroll del tràfec de les autopistes i de l’ambient formiguer de la costa, on visc una mica a contracor perquè quasi sempre somio paisatges molt més tranquils), i per poder voltar molt més asserenada per les parades de llibres de vell i de nou, amb el fons musical del que em semblà una fanfàrria que de segur anava dibuixant una cercavila pels carrers i que de segur també varen fer ballar a petits i grans. En aquesta ocasió només podia sentir la música, no veia al grup musical.

La meva aparent i absurda mania de quedar-me a casa com una persona quasi en total clausura, fa que moltes de les funcions, manifestacions i expressions artístiques que viuen dins meu, me les hagi perdut per l’ànsia de quietud i silenci. Suposo que per això no coneixia a la Big Bang Valona. I de sobte se m’aparegueren. Allí hi eren tots, com si fossin els personatges sorgits dels meus propis contes que, qui sap si algun dia els acabaré d’enllestir. I allà que se m’havien aparegut, un al costat de l’altre, cadascun amb el seu instrument musical concret i característic i amb una indumentària estrafolària que a mi em recordaren i em feren veure al pirata, el morisc, la flor, la fada, l’arlequí, la libèl·lula, el trobador… la poetessa. I cadascun d’ells, un mestre en la seva música i amb les seves paraules. Bona música, bon humor, moviment i color, originals i dinàmics. Poetes de la música, amb poetessa inclosa per reblar el clau, millor dir l’encant.

Dins del record, tot fent memòria i esprement la imaginació, se’m presenta el passat inalterable però no del tot conegut i moltes vegades tergiversat (com el castell que existeix en alguna muntanya propera, en ruïnes);  i se’m barreja amb el present fugaç, estrany, vertiginós, com si haguéssim aconseguit fer realitat una utopia somiada en altres temps (amb Els Segadors com a última peça de la Coral que ens fa tocar de nou de peus en terra), i tot com un impuls de certitud cap a un futur incert, atemoridor i esperançador alhora, perquè conté part del desconegut que ens angoixa i alhora ens empeny a voler-lo millor que el present. I sento com la utopia es multiplica o ramifica, s’estén per les valls i les muntanyes, pels mars i oceans… fins a esdevenir en una idea, una sensació que experimento molt forta en qualsevol racó d’aquest poble, i em trobo de nou entre llibres, i amb una invocació als déus de les Arts que em surt de molt endins:

Que Bellprat pugui continuar per molt de temps amb el seu amor pels llibres, i que poetes, músics i música com els de la Big Bang Valona, no ens manquin mai en aquest país!

Em vaig perdre alguns parlaments i tertúlies literàries… espero tornar-hi l’any que ve.