Des de dalt del turó, amb vistes a la nit d’un dissabte gloriós – gloriós, sota el meu punt de vista- … divago.Després d’haver fet la traducció d’uns petits poemes d’una amiga que parla amb una llengua i pensa en un altra -com tants de nosaltres-, ara em trobo trotant per un camí polsegós, amb música de banjo per acabar-ho d’ambientar. Voldria veure els ulls del meu cavall, però em temo que és un cavall dibuixat i, el dibuixant -com tants d’altres dibuixants- no li ha acabat de dibuixar les ninetes ni les pestanyes, ni el morro ni el musell, per tant comprovo que el meu cavall de nit és un cavall condemnat a vagar sense olorar l’herba -com tants altres cavalls dibuixats i com tants altres humans que hem oblidat olorar el nostre entorn-. De vegades penso que tenim un musell massa fi, altres vegades penso que no el sabem aprofitar, en d’altres, crec que el meu narius ja no pot olorar aquelles aromes perdudes perquè les he deixat perdre mentre trotava per un món que canviava a massa velocitat… o, si més no, ha canviat a la velocitat que ha estat possible. He acabat aquest dissabte gloriós, cavalcant de nou per un món dibuixat, ple de poemes i estrelles, de records i temps present, de vida i mort… Divagar de vegades, és això, cavalcar per dins i per fora, amb música de  fons, com si la melodia fos l’únic fet tangible i sonor per continuar sentint-nos inspirats.

Tweet