L’Ambient

 

Noia plorant-Dibuix-M-Pilar-Martinez-Herrero

La nena plorava. La nena plorava i deixava de plorar, es refregava els ulls ben fort amb el puny  fins que tornava a plorar una mica més, alhora estarrufava el nas i s’eixugava els mocs. Tota ella feia pena. Petitona, plorosa, amb la cara bruta i les mans fredes.

-Què li passava a la nena que plorava des de feia hores? potser l’havien abandonat… o s’havia perdut? Qui sap si havia nascut com un bolet en aquella mateixa vorera i d’aquella mateixa vorera no s’havia mogut mai?  Era una neva ben petita, no tindria encara tres anys… però ja mirava el carrer, els portals, els balcons… com si sabés què podia esperar de cadascuna de les formes que anaven apareixen al seu davant i que l’anaven envoltat com si l’embolcallessin amb una manta. Ningú no s’adonava de la seva presència, com si la nena formés part del decorat, com si les nenes ploramiques haguessin d’estar situades al bell mig dels carrers per donar ambient a l’Ambient.

La nena plorava… potser plorava perquè no es volia fer gran, perquè fer-se gran volia dir que quan ella fos gran, tampoc no s’adonaria d’altres nenes que continuarien plorant al bell mig de la vorera.

Nota: Dibuix M.Pilar Martínez Herrero

I si voleu llegir més contes meus, ho podeu fer a RelatsenCatalà 



La Distracció

La Distracció

Em distrec i no tiro endavant per culpa d’aquesta intensa distracció. Torno al bloc  després d’un llarg temps de silenci. No tinc excuses. Si ho hagués d’enllaçar amb l’últim post que vaig escriure en juliol, diria que encara em trobo amb el mateix problema. Em distrec. No és que avui tingui alguna cosa concreta a dir, i suposo que es deu, precisament, al que encara sento sobre la distracció.  I donat que no me la puc treure del damunt, me la faig meva, molt meva i me la imagino com un personatge de ficció… però… alhora molt real.

A la Distracció me la imagino miop i sense ulleres, amb un quequeig desinflant, xocada per algun ensurt en particular, però no li pregunteu el motiu perquè no us el dirà. Me la imagino mig vestida, amb una mitja fina en una cama i en l’altre peu un mitjó d’esport. Me la imagino amb un ull pintat i amb l’altre ple de lleganyes. I, quan no me la imagino, me la trobo a cada passa; alhora em vigilo al mirall per a veure si jo també vaig vestida com ella. No, encara no he arribat a tant. La Distracció és una veïna d’aquelles que em té alhora encisada i alhora fastiguejada. Voldria que em deixés en pau, però crec que sóc jo la que la cerco a tothora. Ahir la vaig convidar a prendre un cafè. No sabia com donar-me les gràcies i em va comprar un llibret. Quan ja feia una bona estona que estaven xerrant em va dir que després de comprar-lo l’havia perdut i que ja no recordava el nom de l’autor ni de què anava el llibre.  Vaig pensar que no sabria mai quins relats m’havia perdut, per culpa de la Distracció que ves a saber a on havia deixat el llibre. I així anem fent, perdent-ho tot. La memòria, els somnis, les mitges i els mitjons. La Distracció és com un somnífer. Quan no puc dormir li dic que em faci companyia, i alhora els meus somnis són d’un surrealisme sublim.  La Distracció em recorda una mica a la noia que esmorzava davant del Tiffany’s i alhora em recorda als monstres informes de HP Lovecraft i jo, com una beneita intentant trobar alguna explicació més o menys matussera però vàlida per a entendre que és el que m’està passant.

Jo, tan centrada; jo, tan convençuda; jo, tan disposada a dir que no a tort i a dret. Res no em faria apartar del meu camí triat, llaurat, plantat, abonat… i, mentre vaig esperant els fruits per començar la collita, em distrec i amb la Distracció me’n vaig de passeig i abandono el camp, deixant la collita a l’abast de corbs negres i altres bèsties.

Pintura acrílica “Detall”-M.Pilar Martinez Herrero



De visions i miratges: Una ensopegada

Jugant amb foc 1994-MPilar Martinez Herrero

Buidar-se, vet aquí el suplici plaent. Buidar-se de tots els plaers i de totes les desventures. Buidar-se i quedar-se en no res, més que vuit, més que nu, damunt la roca d’una costa solitària. Talment com vam venir a aquest món formant part d’un magma apoteòsic. I la crida d’altres veus ens despertaren, i el sotrac fou terrible. No veníem del mateix planeta ni de la mateixa galàxia ni de la mateixa ment. Fou un descobriment, una ensopegada, una cruïlla estranya entre mons diferents i, talment, els miralls estaven servits, les coordenades traçades, mentre els vents emergien i les aigües es desbordaven. I així fou, més que inventada, la realitat d’un principi i que encara, a dures penes, segueix el curs d’una naturalesa ferotge i encalmada.



Passejades vespertines

 
Pintura: Acrílic. Detall de paleta. M.Pilar Martínez Herrero

La vida passa, i dalt del turó no s’atura. Passa i traspassa d’una muntanya a l’altra. Jo, camino cada tarda una hora o hora i mitja, i els pensaments, en comptes d’encalmar-se, sembla que es projectin fins i tot més enllà de l’atmosfera.

El meu cosmos viatja amb mi, camina al meu costat, o millor dit, damunt del meu cap. Surto a passejar per allò que diuen de “fer salut”, per prevenir complicacions que ens limitin a fer la nostra santa voluntat. El primer pensament és: “Au, calla i camina, respira fons, allibera’t dels cercles tancats, dels pensaments que donen tombs i que no troben sortida, fes callar la ment, frena els seus despropòsits i queda’t amb una sola idea, amb un sol propòsit, amb un sol projecte…”

Sortir a caminar, però, encara és pitjor. Si tancada a casa entre els meus papers, la ment no para de projectar idees i ja és prou misteri, amb la sortida per entremig del bosc tinc la sensació de que pot arribar a ser una explosió.

Caminar cara la posta de sol, em representa omplir-me d’una energia suficientment potent com per endevinar en el pas dels núvols, multituds d’éssers estranys a la deriva, estols de papallones gegants, caravanes de camells de sis caps i dotze potes. Visions, vet aquí, és el que en trec, de les meves passejades vespertines, mentre jo mateixa formo part de la claror enganyosa del crepuscle.

Mons de fantasia

Des de dalt del turó, de nou em sento plena (qui sap si per uns
instants), després d’uns dies en què escriure se m’ha representat com una mena
d’utopia. Massa engrunes de misèria humana acumulada que m’han deixat un pòsit
d’escrits rebels, contestataris amb mi mateixa, escrits que més val oblidar i
que ja formen part d’aquella pols que m’envolta. Sort en tinc, penso, de que entre
aquesta pols volàtil però testimoni d’aquests terratrèmols constants, encara
pugui anar ensopegant amb idees que sí que em poden servir per a dir alguna
cosa.

La realitat d’aquests últims temps no deixa massa marge a la
irrealitat, a deixar fluir les visions de l’altra banda, a recrear-nos en una
ficció que empeny per fer-se forta, però que el desencís contagiós provoca que
ni els propis fantasiosos en puguem sortir sans i estalvis d’aquest combat
inesperat.

Els meus móns de fantasia… He sentit, per uns dies, que la història
de Michael Ende es tornava a repetir en la meva pròpia vida. He sentit que la
tristesa ho envaeix tot i que ja no serveixen els dracs ni les històries interminables
de bona voluntat. Espero canviar d’idea ben aviat.

http://www.revistadeletras.net/la-historia-interminable-de-michael-ende/

Els núvols de la fantasia

 

De nou els núvols de setembre corren per damunt del turó, quasi a tocar les capçades dels arbres. És fantàstic! Setembre i els seus núvols i la meva mania ininterrompuda de la contemplació d’aquestes masses vaporoses que ara hi són i ara ja no. De petita, m’agradava omplir un platet d’aigua i tirar-li dues o tres gotetes d’oli i, al mig de l’oli, una o dues de vinagre; movia el plat i el petit firmament que creixia davant dels meus ulls -les formes que s’anaven transformant-, em feien somiar. Però, de fet, què somiava? Suposo que era una manera com una altra de trobar portes que em permetien entrar al món de la fantasia. Una de tantes portes que al llarg de la meva vida he anat trobant i que m’han permès accedir a espais que em podia anar imaginant i que el mateix procés d’experimentació m’ha ajudat a desenvolupar.

Per a molts -ja ho sé- és una manera de perdre el temps. Per a mi, però, és una manera d’anar experimentant la vida de moltes i diferents maneres, per exemple amb la qüestió dels núvols, que, a més de poder-los contemplar, em ve al cap tot un món metafòric i brillant, una lliçó del pas mateix del temps i de la vida, del constant i de l’efímer, de la gran bellesa plàstica que existeix arreu i de la destrucció que poden dur a dins… En fi, i tot el que hom pugui ser capaç d’interpretar segons les seves formes, volums, moviments i colors.

Hi ha hagut èpoques en la meva vida en què la fantasia no hi ha tingut cabuda, ni raó de ser, ni la he trobat a faltar, ni m’ha importat el més mínim. Havia caigut dins l’olla de l’ogre, dins del pou del gegant, enxampada de nou en la teranyina, on l’aranya negra vestida de groc, m’ha observat, vigilat, m’ha temptat, m’ha fet que em reafirmés en la minúscula partícula que sóc i que esdevinc enmig de tot plegat.

Aleshores, crec que la fantasia m’ha salvat de ser cruspida per l’aranya. La fantasia m’ha tornat a salvar, ha permès que de nou em creixessin les ales, m’han tornat forces descomunals i he tornat a veure el món a colors, m’he pogut alliberar de la teranyina i deixar a l’aranya, vestida de groc, amb un pam de nas.