Una seqüència de Smoke i el cercle perfecte

Cercle Imperfecte

Cercle imperfecte

Vull donar-me el luxe d’acabar l’any escrivint per als qui penso que acolliran aquest escrit amb la suficient capacitat de llançar les meves paraules, un cop llegides, a les aigües de la mar. Gest simbòlic, si més no, Penso que si fossin escrites sobre paper, bé podrien arrugar-lo o estripar-lo, fer-ne miques i llençar-ho als capricis dels vents, que s’anés desfent la tinta sota les gotes de pluja… però tot això, amb els sistemes que hem adoptat per a comunicar-nos, bé sé que no serà possible. Cal, doncs, només teclejar “Supr” o “Eliminar”, i ja està, esborrat per sempre.

Des de la meva atalaia, cada dia, plogui, faci sol o faci vent (de tant en tant cauen volves de neu), el paisatge em parla. Sempre és el mateix paisatge però el que em diu, cada dia és diferent. De vegades penso, perquè ho he cregut durant molts anys, que qui no viatja no pot escriure res de res, però jo, entossudida, vaig escrivint des d’aquesta atalaia, sense moure’m ni estendrem més del que ja he recorregut amb visió d’ocell, amb un llarga vista mental. Muntanyes i muntanyes d’escrits, ara hermèticament guardats en aquests xips que encara no entenc massa com funcionen, però que m’ajuden a escriure molt més de pressa i més que mai.

Potser escric molt i no dic res… (sempre he temut que fos així)… però les paraules em continuen cridant, reptant. M’embriaguen i sento la seva subtilesa, el seu xiuxiueig constant…

Penso en una seqüència de la pel•lícula Smoke. Tota ella em va agradar, però de tant en tant em ve present un fet que apareix a la pel•lícula, i és de que un dels protagonistes cada dia de la seva vida i durant anys, col•loca un cavallet i una màquina de retratar en el mateix xamfrà, al mig de la vorera, i cada dia des del mateix angle fa una fotografia. Al cap dels anys, el resultat és una col•lecció d’àlbums intrigants.

No canvia el punt de mira, no viatja, no es mou d’aquell xamfrà durant anys i anys, i des de la immobilitat del lloc, el resultat és el d’haver captat un moviment constant, ha capturat el temps que no s’atura, les mateixes persones (veïns, i altres que van de pas pel barri), es veuen com van envellint, transformant-se les modes… fins i tot es recuperen les presències i les imatges de persones que ja no hi són. Tornen a aparèixer en el mateix carrer que havien trepitjat tantes vegades.

Ben bé no sé què vull dir amb tot això que escric, Potser vull dir que m’agradaria tenir històries com les que escriu Paul Auster i de les què se’n va fer Smoke, potser m’agradaria tenir contes tan ben fets com el saber dibuixar un cercle perfecte, però no els tinc, tot i saber dibuixar el cercle el més perfecte possible.

Potser el que vull dir és per a mi mateixa que em poso excuses per no sortir de casa: “Mira, veus? sense sortir de casa també tens coses a dir, el que veus observant el mateix paisatge que, sorprenentment, cada dia és diferent”.

 



Música, pel·lícula… i tot surt d’un llibre

sol i lluna_MPilar Martinez_1985-b

Un dels meus dibuixos del 1985

M’he enamorat. Ho puc dir així? M’he enamorat d’una música. D’un saber interpretar els colors, la poesia de les passes, de la calma, de les situacions inversemblants. M’he enamorat de la bogeria que dura un instant etern. M’he enamorat dels dies llargs i dels dies curts, de les nits d’insomni i de les nits de somnis profunds que, surrealistes des de principi a fi, m’ensenyen a entendre les visions d’altres mons. I aleshores, voldria formar part de l’espessa boira, de la subtil lliçó d’història que escolto a la ràdio, i m’imagino l’articulació del nom del mes i de l’any dotze de setembre de mil dos-cents tretze… Oh, adéu, Occitània!

http://mediterrania.blog.cat/2009/03/25/el-significat-de-la-batalla-de-muret/

Però la música que escolto no va de batalles ni de trobadors, ni d’històries passades que encara avui dia ens fan experimentar la manca de llibertat entre els homes.

La música que em té enamorada és fruit d’un saber escriure, de saber interpretar la vida, una part de la vida, cada llibre és un trosset de vida d’algú altre en el què ens reflectim o descobrim el que mai serem nosaltres. I del llibre que parlo, també en parlen a

 http://lectoracorrent.blogspot.com/2008/12/caos-calmo-el-llibre.html

La música que em té enxampada és de Paolo Buonvino, en el seu Caos Calmo

 http://www.paolobuonvino.com/discografia.html

Què puc dir més…? Sí, que mentre l’escolto em sento i visc feliç.

 



L’efecte papallona

papallona.MPMartinez Herrero

Avui, 1 de maig de 2013, mentre la gran majoria volta pels carrers intentant fer-se escoltar amb tota la dignitat feta miques, jo m’he quedat a casa  voltant com una papallona per un espai que  només percebo si tanco els ulls…

Seguint el curs dels meus pensaments i d’un escrit que he començat aquest mateix matí, he anat a parar a un bloc que m’ha agradat… Cartas de Aloysius     Penso i crec que hauríem de cercar la qualitat en tot allò que fem i trobar blocs de qualitat, escrits per persones que van més enllà de l’aparent simplicitat o de conceptes que ja estan repetits de la mateixa manera. La repetició és inevitable, la vida -si ens la mirem bé, és per a tots el mateix… Són les circumstàncies les que ens varien les perspectives, les apreciacions, els conceptes… dels uns als altres. La repetició és inevitable, però cal expressar-nos cada vegada de la manera única de la qual som capaços, perquè som nosaltres -com a éssers únics- els qui ens expressem. Només cal pensar què o quin element farà canviar el rumb de la història.



Que no decaiguin els relats

Falses_construccions_MPilar_Martinez_Herrero

 

Que no decaigui l’afició per l’escriptura. Que no decaiguin els relats.

Avui he tingut una grata sorpresa. Una adolescent m’ha enviat un escrit. Una història. Un relat. M’hagués agradat tenir-la al davant per poder preguntar-li tot allò que, als qui ens agrada escriure, ja sabem… però que insistim en comprovar a la mínima ocasió, i tornar-ho a posar al damunt la taula i parlar-ne sense embuts.

De tant en tant ens passa que les realitats són tan colpidores que les nostres il·lusions desapareixen, engolides com per una aspiradora que deixa els terres impol·luts i així sentim com la nostra ment queda escombrada d’històries que ens feien sentir molt més vius. De vegades -ja adults- no podem evitar sentir-nos arrossegats per les realitats que no ens agrada viure ni  escriure. Però és la realitat del moment, de cada moment que s’encadena a un moment etern. Tot i que sabem que el món de la ficció existeix igualment tan viu i cert com la abstracció i absurditat de tot el que ens envolta, en certs moments escriure ens sembla un sense sentit… fins que un/una adolescent ens sorprèn de nou i ens mostra una vegada més que la vida la forma les dues cares de la mateixa moneda. Realitat i ficció. Dies grisos i dies clars, radiants. Benestar i malestar. Goig i dolor. Que la vida empeny malgrat sentir una decadència inesperada.

La joventut ens segueix donant mostres de les mateixes aspiracions humanes i intel·lectuals que ens inspiraven a nosaltres quan érem, com ells són avui, uns adolescents. Amb l’escriptura voldríem copsar els millors moments viscuts i interpretats. Rememorar tot allò que no voldríem perdre mai, com ara un jardí diví on ens s’hi vam perdre, un matí emboirat on vam oblidar qui érem, aquells ulls que sempre veiem quan tanquem els nostres… en fi, escriure també és adonar-nos de que existim, malgrat els dies grisos i tota la mala llet que ens envolta en aquests moments de la nostra història.

A ritme de guitarra

La vida és a l’altra banda d’aquest espai on sóc, cara la pantalla, intentant trobar el meu ritme interior. El ritme és aquest matí de diumenge al final d’una setmana i al principi d’una  altra.

La guitarra continua en la mateixa posició en què el meu fill la va deixar, “Aquí la tens, mare, ja te’ns uns guitarra per trobar ritmes als teus escrits” I se’n va anar, satisfet d’haver-me trobat una nova escletxa a la meva desordenada afició d’escriure. El que el meu fill no sap, és que jo no sé tocar la guitarra. I la guitarra s’assembla a mi, no hi ha ningú en aquesta casa que s’atreveixi a tocar-la, tal com a mi em passa que de vegades no m’atreveixo a escriure. Algú ja fa molt de temps em va dir que per escriure hom hauria de practicar el nudisme de fons i quedar-se completament nu per poder contemplar aquest  món des de la seva nuesa més profunda. Però, us seré sincera, qui mira així, acaba estorat, espantat, perquè la profunditat és tenebror ple de viaranys cap els inferns; i la superfície tendeix a ser embellida amb tot de colors encreuats. Cal ser molt valent per a no caure en aquells estats depressius (i jo diria que molt sovint necessaris) per veure amb ulls de nudistes les realitats que, com viaranys tenebrosos, han aconseguit sortir a la superfície més bella dels humans.

Històries d’aire

Tarda d'estiu

 

Dalt del turó continuo immersa en la meva particular piscina, preferiria dir-li estany, que fos un lloc natural per on brollés una aigua cristallina. Així seria com les meves paraules tindrien un clar missatge, explicarien una història nítida, dins la qual ens poguéssim sentir dins d’un estiu ben diferent al que enguany hem de viure i patir. Quin estiu! diuen molts, i potser tenen raó. Per a mi, que suporto bastant malament la repetició dels fets, la repetició dels costums, de les tradicions,  la repetició del temps cíclic de les estacions…, aquest any em sembla tota una aventura.

L’aire cada dia ens explica històries, i el mitjà que fa servir (com jo faig servir un ordinador de color negre), són els arbres i les plantes. El remoreig constant, els xiulets prolongats, el moviment del cel, dels núvols canviants… tot és una exageració per als sentits. Em sento lleugera, amb calor, però lleugera.

La platja, a l’estiu, no m’atrau. La deixo per a la tardor.  Aquest estiu prefereixo el pas del vent i aquesta lleugeresa que em fa volar per entremig d’una terra humida. I submergir -me, cap i tot, en aquesta piscina plena de paraules. No tinc pas por que se les emporti el vent, i mai més ben dit, l’aire entra per la finestra i se’n va per la porta que dóna a la resta de la casa, la recorre estança per estança, a vegades s’atura un moment en alguna d’elles. El vent és xafarder. Després del seu periple ràpid per la casa, el vent torna al meu costat, en fa una carícia abans de marxar i se’n torna a anar per la finestra.