Pena i alegria taronja

Les penes fan mal. I el dolor de la pena es gronxa com si fos part de les flors d’un arbre d’hivern. I així queda dit, l’arbre i les flors. I el passeig fins a les trompetes barroques abandonades a l’espigó dels àngels caiguts. Els anomeno àngels i caiguts perquè me’ls imagino caient del cel amb les seves trompetes enlluernadores. Davant, la mar. Aquesta mar de vellut blau turquesa, o indi, o ultramar, o d’un blau tan concret que no puc saber el seu nom i se’m barreja amb un verd ampolla, amb el verd més profund. I tot perquè la pena s’ha creuat amb nosaltres i es quedà desperta, escoltant-nos, bolcant el seu temps en el nostre, sabent més de nosaltres que nosaltres mateixes podem saber del que ens passa, des de que el nostre temps va començar a córrer com un conill blanc.  -Era blanc el conill d’Alicia, en aquell país imaginat com el País de les Meravelles?  -O era un conill de color pastel, ensucrat, amb trossets d’ametlla enganxada al llom, fet com si fos el caprici confiter d’un pastisser? El mateix pastisser que va fer aquell pastís d’on van tallar un tros molt petit i el van deixar al mig d’un platet de cristall quadrat…, i que, alhora, el van deixar, com si fos un petit tresor, davant la meva infusió de mitja tarda.

La pena fa mal perquè és pena. Si fos alegria seria com una Patum ben ballada, perquè la festa segueix, i als lloc on la gent es mira  als ulls, sempre hi ha colles que es mouen al compàs d’un vent i d’un temps folklòric.

Pena i alegria taronja, amb aroma de xocolata rallada a l’ambient, i tot plegat per reunir-nos dos éssers amb gustos diferents i alhora molt semblants. Distinta edat, distint temps. Jo sóc la més gran, així em sento quan miro la mar i la noto vella. Tan vella com el mateix temps que noto passar. Molt més que jo, perquè “jo encara no sóc vella” -això és el que m’ha dit aquest altre ésser que és molt més jove que jo i encara té molt de camí per caminar, molt més camí…- I m’ho va dir mentre parlàvem de tot una mica mentre intentàvem que els nostres pensaments confluïssin en un de sol. Difícil però no impossible.

I parlar… amb d’altres humans que anem descobrint entre olors a mercats, a botigues de roba, a basars d’enganyifes orientals, a nens cridant i que se’n van volant com si fossin globus de colors, a bicicletes vaporoses escalant muntanyes perquè la tarda ja s’ha fet fosca i ja no es poden contemplar els espectaculars núvols d’un cel moltonejat.

Demà, en aquest poble, qui sap si llegiran poemes, tal com s’anuncia en un paperet clavat a la porta de la cafeteria; el que és segur és que jo estaré dormint i somiant amb les trompetes marines encarades a una mar turquesa i tan india i tan verda com els ulls nous d’aquest ésser jove que sent el seu regne d’aigües argentades sota els seus peus, entre els seus braços, mentre contempla núvols i es pregunta pels seus noms i ho fotografia tot, perquè tot és bellesa que se’ns escapa como els núvols. Sí, els núvols tenen noms i els seuks noms són com contes per a nens.



Gràcies, amics

Ull d'argent

Des de dalt del turó, us dono les gràcies, amics, per les vostres paraules. No em pensava que algú es fes ressò del meu últim escrit, deixat anar una mica a la tremenda.

 Gràcies, Francesc Cornadó  http://francesccornado.blogspot.com per les teves paraules que m’animen a continuar, malgrat els dies si no en blanc…., grisos, grisos, grisos.

 

Gràcies, Angelina http://angelina.bloc.cat   per la teva bona idea de que vagi mostrant les meves obres (de tant en tant ja ho faig, però potser sí que estaria bé il·lustrar els meus escrits amb detalls, com ara aquest ull d’avui, que ens mira…)

 

Intentaré no fer tant el ploricó, i fer cas a l’Angelina: donar el millor de mi, anar mostrant alguns dels meus dibuixos i altres jocs amb els que m’entretinc, com ara aquest ull que ens mira, i que no és altra cosa que un detall d’una de les meves petites obres.   Aquest detall forma part d’una col·lecció de punts de llibre, en els quals vaig combinar la pintura acrílica, la tinta xina (jo en sóc una enamorada) i paper metal·litzat dels taps de cava.   A casa, quan venen els amics i mentre les tertúlies s’allarguen hores i hores, els meus dits mai no estan quiets i ja fa temps que vaig trobar una afició més en els gravats en els papers metal·litzats. 



Abandonar els amics

 Fotografia de José Luis Ávila Herrera    http://reporterosinfronteras.blogspot.com/2009/10/la-magia-de-las-linternas.html

 

Si les amistats servissin com a bàlsam per a calmar els sofriments, voldria representar a l’amistat de la manera més completa possible, i presentar-me davant l’amic dient:  Escolta’m amic, que no n’hi ha per tant! 

 

Però a vegades dubto de tots els bons propòsits, com si els bons desitjos no poguessin arribar a bon port; com si aquests es perdessin sense remei per camins inhòspits, entre ambients malsans. 

 

Quan aprecies a una persona i la veus com dia a dia va entristint, voldries trobar la manera de dir-li que la vida és molt més que aquest polièdric espai on ens movem.  Que els nostres propis espais, en certes circumstàncies, ens tenen presoners. No deixen de ser els nostres espais escollits, sí, i els arrangem amb amor. Els tenim pels nostres caus predilectes a on ens agrada desaparèixer per llargues temporades.  Dins dels nostres amagatalls ens sentim protegits, però, alhora, aquests espais se’ns poden convertir ara en illes solitàries, o adés en enlairades torrasses al capdamunt de castells inexpugnables. En espais hermètics a on ja no hi permetem l’entrada a quasi ningú.  

 

Quan els amics van entristint és delicat dir: “Ei, que no passa res! “ perquè el cert és que no sabem què els passa, en quines situacions es troben, si estan malalts, o tenen molt a prop persones estimades que pateixen. O si tenen mals d’amor. O mals de societat insensible, si han de sobreviure enmig d’ambients forassenyats, on els sentits comuns es van desfent com si mai no haguessin existit. 

 

 Davant la inconsistència aparent de l’amistat, em pregunto:  què puc fer per l’amic si no sé què li passa?

 

En el meu cas, només li puc dir: “T’enviaré un conte”  Però és tan poca cosa!  I és que m’adono que des de fa un temps ençà,  jo també estic enlairada en la meva torrassa més amunt del que jo voldria admetre, i he abandonat els meus amics a la seva sort.