Un dia a les fosques

 

 

Si voleu saber què he escrit sobre Un dia a les fosques... entra a DIES D’ART



Idees i Pedres

Jugant amb pedres

Joc de pedres per Grocdefoc

Si voleu llegir el que he escrit sobre idees, pedres i ensopegades, ho podeu fer al meu blog: DIES D’ART



Premi One Lovely Blog Award

Premi One Lovely Blog

One Lovely Blog

Els qui seguiu aquest blog, ja sabeu que fa temps que estic dedicant els meus esforços a un altre blog  Dies d’Art   http://artgrocdefoc.com/ i quan estava a punt de clausurar aquest,  Oh, Sorpresa! Des de dalt del turó ha estat nominat conjuntament amb sis blogs més, al Premi One Lovely Blog Award.

Primer de tot, i seguint amb les normes coherents d’aquet premi, vull donar sincerament les gràcies a Shaudin Melgar-Foraster, per haver pensat en el meu blog, per seguir-lo, per agradar-li el que escric…i per tots els ànims que m’ha anat donant, fets que em fan plantejar de nou si he d’acabar tancant aquest blog com si fos un llibre ja acabat… o, d’una manera o altra intentar continuar amb les meves dissertacions des de dalt del turó, ja que, el cert és que encara no he acabat d’expressar-me ni he acabat cap llibre.

Jo també us recomano el Blog escrit des del Canadà per Shaudin Melgar-Foraster  https://maiera.wordpress.com/  Veureu que és un lloc ple d’humanitat i de literatura, donat que la Shaudin a més de professora és escriptora:

Pel que he pogut saber, els premis One Lovely Blog, i transcric el que molt bé ha escrit la Shaudin:  Es van crear fa força anys en llengua anglesa, tot i que és d’origen desconegut, però es tracta d’un premi internacional. He trobat blocs guardonats (diuen que n’hi ha centenars de milers) a molts països del món. One Lovely Blog Award és un premi que un bloc atorga a d’altres blocs que troba bonics i com a reconeixement d’una feina feta amb cara i ulls. D’aquesta manera s’intenta aconseguir que tinguin més visibilitat, perquè només es guardonen blocs amb menys de 200 seguidors.

Aquest premi té 4 o 5 normes. Les normes invariables són: posar el logotip de One Lovely Blog Award; donar les gràcies a qui t’ha nominat i enllaçar el seu bloc.

Les altres normes varien en el nombre de preguntes i blocs nominats (15, 11, 10 o 7).

Seguint l’exemple de la Shaudin, donat que jo penso igual, transcric:  Com que fer tot això és una mica de feinada i no sempre es té temps, molts blocs als quals s’ha nominat no responen. Per tant, he optat pel número 7 amb l’esperança que més gent s’engresqui a prosseguir la cadena. També us faig saber que si un altre bloc vol emprar les mateixes preguntes que jo faré, o modificar-les, endavant. Intento estalviar-vos feina i que la cadena no es trenqui.

 Així, doncs, aquestes són les normes:

-Posar el logotip de One Lovely Blog Award en el bloc.
-Donar les gràcies a qui t’ha nominat i enllaçar el seu bloc.
-Respondre les preguntes que t’han fet.
-Nominar 7, 10, 11 o 15 blocs.
-Fer 7 o més preguntes als blocs que has nominat.

 Les preguntes que m’han fet i les meves respostes:

 Què voldries que fos el paradís?

Que els moments en què em sento en plena harmonia amb la vida es poguessin eternitzar

Per tu, quin mot expressa alegria?

Cant

Com et sents quan ets sota l’aigua?

Em sento com un peix i m’imagino sirena

Quin adjectiu t’agrada per descriure un bosc?

Un bosc laberíntic

Què t’enduries a un altre planeta?

Ànsies de descobrir i Estris per a descriure el que es va descobrint

Quina flor voldries que et parlés?

Les petites flors de l’Etna

De quin color pintaries la música?

Tot i saber que la música conté tots els colors de l’espectre… jo la pintaria si això fos possible, Daurada

Per concedir el premi a blogs actius  he triat 7 blocs; els quals quan hi entro gaudeixo del que llegeixo o de les seves imatges i els hi reconec una tasca ben feta i  amb estil propi:

https://alicies.wordpress.com/

http://librorum.piscolabis.cat/

http://homefosc.blogspot.com.es/

http://laletradepie.com/

http://estevegarriga.blogspot.com.es/

http://dolldemots.blogspot.com.es/

http://criscurto.blogspot.com.es/

 

Les meves preguntes que han de respondre els blocs nominats:

Què voldries que fos el paradís?

Per tu, quin mot expressa alegria?

Com et sents quan ets sota l’aigua?

Quin adjectiu t’agrada per descriure un bosc?

Què t’enduries a un altre planeta?

Quina flor voldries que et parlés?

De quin color pintaries la música?

Quin llibre t’ha impressionat més?

 

 



Pensaments humans, llàgrimes i necessitat d’expressió

Detall-Llàgrimes_MPilar Martinez

Detall “Llàgrimes” Dibuix llapis de colors i tinta xina per M. Pilar Martinez Herrero (Grocdefoc)

Seguint el meu costum d’anar a la recerca de pensaments humans que enriqueixin els meus, avui he tornat al Blog Trayectos Ciegos, un blog recentment descobert, i el nou post de l’autora m’ha fet recordar un escrit de fa uns anys i que vaig publicar amb el nom de Grocdefoc a Relatsencatalà. Tant ella com jo, cadascuna des de vessants diferents i a la nostra particular manera, parlem de les llàgrimes entre altres temes que van sorgint i que per alguna raó o altra se’ns ha fet necessari expressar-ho.

-Qui, no ha plorat?

Plorar, però, també costa a vegades. En ocasions quedem tan astorats davant de fets, d’imatges, del que sigui… que sens fa impossible plorar, i no és per manca de sensibilitat… jo crec que és al contrari, és per massa sensibilitat que no podem contenir i aleshores ens bloquegem… dins nostre quedem plens de rius de llàgrimes… fins que arriba un dia que els nostres rius de llàgrimes se’ns desbordem.

He pogut escriure aquest post gràcies al meu habitual passeig per entremig del desconegut, de tant en tant trobo blogs interessants i que en certa manera em recorden una i una altra vegada que no anem sols amb els nostres pensaments. Que els pensaments humans s’assemblen molt, i que el que els diferencia són les maneres d’expressar-los, i vet aquí la riquesa impressionant que tenim uns i altres per donar i per rebre, tant a l’abast i ara més que mai.

Una seqüència de Smoke i el cercle perfecte

Cercle Imperfecte

Cercle imperfecte

Vull donar-me el luxe d’acabar l’any escrivint per als qui penso que acolliran aquest escrit amb la suficient capacitat de llançar les meves paraules, un cop llegides, a les aigües de la mar. Gest simbòlic, si més no, Penso que si fossin escrites sobre paper, bé podrien arrugar-lo o estripar-lo, fer-ne miques i llençar-ho als capricis dels vents, que s’anés desfent la tinta sota les gotes de pluja… però tot això, amb els sistemes que hem adoptat per a comunicar-nos, bé sé que no serà possible. Cal, doncs, només teclejar “Supr” o “Eliminar”, i ja està, esborrat per sempre.

Des de la meva atalaia, cada dia, plogui, faci sol o faci vent (de tant en tant cauen volves de neu), el paisatge em parla. Sempre és el mateix paisatge però el que em diu, cada dia és diferent. De vegades penso, perquè ho he cregut durant molts anys, que qui no viatja no pot escriure res de res, però jo, entossudida, vaig escrivint des d’aquesta atalaia, sense moure’m ni estendrem més del que ja he recorregut amb visió d’ocell, amb un llarga vista mental. Muntanyes i muntanyes d’escrits, ara hermèticament guardats en aquests xips que encara no entenc massa com funcionen, però que m’ajuden a escriure molt més de pressa i més que mai.

Potser escric molt i no dic res… (sempre he temut que fos així)… però les paraules em continuen cridant, reptant. M’embriaguen i sento la seva subtilesa, el seu xiuxiueig constant…

Penso en una seqüència de la pel•lícula Smoke. Tota ella em va agradar, però de tant en tant em ve present un fet que apareix a la pel•lícula, i és de que un dels protagonistes cada dia de la seva vida i durant anys, col•loca un cavallet i una màquina de retratar en el mateix xamfrà, al mig de la vorera, i cada dia des del mateix angle fa una fotografia. Al cap dels anys, el resultat és una col•lecció d’àlbums intrigants.

No canvia el punt de mira, no viatja, no es mou d’aquell xamfrà durant anys i anys, i des de la immobilitat del lloc, el resultat és el d’haver captat un moviment constant, ha capturat el temps que no s’atura, les mateixes persones (veïns, i altres que van de pas pel barri), es veuen com van envellint, transformant-se les modes… fins i tot es recuperen les presències i les imatges de persones que ja no hi són. Tornen a aparèixer en el mateix carrer que havien trepitjat tantes vegades.

Ben bé no sé què vull dir amb tot això que escric, Potser vull dir que m’agradaria tenir històries com les que escriu Paul Auster i de les què se’n va fer Smoke, potser m’agradaria tenir contes tan ben fets com el saber dibuixar un cercle perfecte, però no els tinc, tot i saber dibuixar el cercle el més perfecte possible.

Potser el que vull dir és per a mi mateixa que em poso excuses per no sortir de casa: “Mira, veus? sense sortir de casa també tens coses a dir, el que veus observant el mateix paisatge que, sorprenentment, cada dia és diferent”.

 

Del cor al cap: Baraka

postadesol

Voltant per l’espai sideral que representa aquesta xarxa d’informació de tota mena, he arribat de manera atzarosa al Bloc “La cueva boreal”  i m’he trobat amb una pel·lícula que de primer m’ha seduït per la música, després per les imatges, i per últim per les reflexions que, de manera inevitable, m’han vingut al cap. Del cor al cap. He llegit que Baraka, en sufí, vol dir “Alè de vida”.

Entreu-hi, gaudiu-ne i penseu per vosaltres mateixos!