De Des de dalt del turó a Dies d’Art

Tres músics

Tres músics – Detall -pintura acrílica – MPilar Martínez

 

Es pot arribar a estimar un blog?

Han passat molts dies sense escriure des de dalt el turó i això ja sé que no es fa, que és la manera de que un blog quedi perdut per sempre més entre l’espai dels impossibles. `

M’estimo aquest blog solitari

Però, aquest blog solitari me l’estimo. Hi ha molt de mi en ell perquè és des d’on visc, des d’on m’he recollit (de vegades fins i tot dic que m’hi he refugiat, autoexiliat …) que m’he anat expressant, de primer molt tímidament i que agafant embranzida fins m’he vist amb cor de crear un altre blog amb objectius més concrets.

Aquest blog Des de dalt del turó, m’ha ajudat a veure més clar per on havia d’anar… i potser per això no puc deixar-lo de banda i tancar-lo definitivament encara que sé que no tinc tantes mans per a tantes tecles.

Des de dalt del turó sé que és un blog sense futur, no té un tema concret, és dispers, parlo del que em sembla i del que en un moment donat em passa pel magí o em ve de gust. Sense ordre, sense pensar en res que no sigui jo mateixa. Així és com ho he anat fent, apa, cap a l’espai i ja en tinc prou!  Sense enllaçar-lo a les xarxes, sense donar-li massa opcions.  M’ha servit de molt, però. M’ha ajudat a esbrinar què necessito expressar, què vull donar de mi mateixa, què vull compartir amb els altres, si és que aquest altres d’una manera o altra són a l’altra banda, ara o quan sigui i, el més important seria dir  si és que es deixen compartir.

El meu altre Blog:  DIES D’ART  el vaig dedicant més concretament al temps que dedico a l’Art. Dies dedicats al dibuix, a la pintura, a l’escriptura, a la descoberta de la fotografia del meu pare i de les modestes fotografies que puc anar fent jo… fins i tot tinc un espai dedicat a un talleret on hi vaig deixant les meves experiències pràctiques. DIES D’ART potser me’l vaig imaginar d’una altra manera, potser tampoc no en sabré prou… però la intenció hi és, la il·lusió no decau sinó que la predisposició i la voluntat d’aprendre m’empeny, malgrat els dubtes.

Per això suposo que aquest blog Des de dalt del turó el veureu mig abandonat perquè vull dedicar-me molt més als continguts de DIES d’ART. 

Però me l’estimo. Sí, crec que també es poden estimar els blogs i sé que de tant en tant hi tornaré a deixar algun dibuix i algun escrit.



Els ocells de l’art

Detall-Mediterrania-1992-MPIlarMartinezHerrero

Són les 10 de la nit, però per a mi és com si el dia comencés ara… i ara volaria! Volaria com un ocell de nit… esverat, mig a les palpentes i enmig d’una obscuritat quasi absoluta. Hi ha dies, que la vida torna amb força, que et recorda que els dies passen volant, com els ocells de nit, vistos i no vistos. Que a voltes, el temps se’ns menja, se’ns emporta com engrunes llençades al vent.

I la vida, enmig d’una plaça, pren vida… i són els ocells que portem dins.

http://vientrecompartido.blogspot.com.es/2013/08/apenas-saliendo-el-sol-en-la-madrugada.htm

Cerco art i cerco gent que cerqui art en la vida… i ara volaria i volaria com l’ocell que es deixa portar pels vents nocturns, pels reflexos de la lluna, pels corrents eterns de la memòria, i acabaria els meus dies cercant més art i mes gent que cerqui art… La vida és massa bella per perdre els dies entre tot allò que no és art… i anem plens de tot allò que no ens deixa sentir les pròpies ales.



Música, pel·lícula… i tot surt d’un llibre

sol i lluna_MPilar Martinez_1985-b

Un dels meus dibuixos del 1985

M’he enamorat. Ho puc dir així? M’he enamorat d’una música. D’un saber interpretar els colors, la poesia de les passes, de la calma, de les situacions inversemblants. M’he enamorat de la bogeria que dura un instant etern. M’he enamorat dels dies llargs i dels dies curts, de les nits d’insomni i de les nits de somnis profunds que, surrealistes des de principi a fi, m’ensenyen a entendre les visions d’altres mons. I aleshores, voldria formar part de l’espessa boira, de la subtil lliçó d’història que escolto a la ràdio, i m’imagino l’articulació del nom del mes i de l’any dotze de setembre de mil dos-cents tretze… Oh, adéu, Occitània!

http://mediterrania.blog.cat/2009/03/25/el-significat-de-la-batalla-de-muret/

Però la música que escolto no va de batalles ni de trobadors, ni d’històries passades que encara avui dia ens fan experimentar la manca de llibertat entre els homes.

La música que em té enamorada és fruit d’un saber escriure, de saber interpretar la vida, una part de la vida, cada llibre és un trosset de vida d’algú altre en el què ens reflectim o descobrim el que mai serem nosaltres. I del llibre que parlo, també en parlen a

 http://lectoracorrent.blogspot.com/2008/12/caos-calmo-el-llibre.html

La música que em té enxampada és de Paolo Buonvino, en el seu Caos Calmo

 http://www.paolobuonvino.com/discografia.html

Què puc dir més…? Sí, que mentre l’escolto em sento i visc feliç.

 



Avui he descobert a … PAOLO BUONVINO

Matí de diumenge DALT DEL TURÓ. Dia gris, però dia perfecte. No hi ha com cercar i començar el dia amb una bona música.   “Bona” en el sentit que sigui una música que t’arribi al cor, a l’ànima, als substrats adormits del cervell que ens fan reaccionar d’una manera o altra. Aleshores, jo em dic:    Ei, he trobat ART! 

http://www.paolobuonvino.com/

Ja sé que les sensacions són subjectives i el que a mi en pot fer vibrar a un altre el farà dormir o posar-se nerviós; en fi… quasi podríem dir que és una qüestió de sensibilitat; de graus de sensibilitat; de matisacions en els gustos personals que es decanten cap a un costat o l’altra en el trajecte infinit de les melodies. Per això dic que s’ha de cercar el que a cadascun el faci vibrar.

Trobar ART (l’art com a sinònim de les sensacions i impressions que cadascú sent en el seu interior; és com dir que es trobar-se en la situació de sentir que un mateix s’eleva per damunt de les coses que ja no ens diuen res, o, si més no, en aquests moments són coses que han callat perquè estan dormides davant nostre (de segur que en un altre moment obriran un ull, faran un badall i ens tornaran a parlar); però ara em refereixo al moment  present, a aquests moments concatenats que tenen una força impressionant. Ens eleven més enllà de la nostra petita essència, ens allarguen molt més del que ho pot fer la nostra pròpia ombra.  I ens sentim lliures per més encadenats que puguem estar.

Hi ha músiques que ens parlen directament al cervell i se’ns comencen a obrir portes. Portes que estaven tancades des de feia molt de temps. Músiques que ens arriben als fils enredats que ens tenien immòbils i es comencen a desenredar i a moure’s, i de sobte comencem a ballar sota un sol espaterrant  o a dansar sota la llum de la lluna; músiques que ens parlen d’altres mons, d’altres distàncies, d’altres circuits i autopistes que ens porten més enllà del que podíem imaginar caminant per uns camins sense músiques.

Artificis memorables

"Finestrat"

Tot fa fum, com si de totes les escletxes possibles poguessin sorgir  núvols de vapor, el gris es confon amb un blau brut  i el cel s’estripa i cau a trossos damunt d’un planeta que té gana. Visions dantesques, o potser millor dir avui, visions de ciència ficció. Dante i els seus inferns, la ciència ficció i els seus apocalipsi metafòrics, tot i que hi hagi qui s’entesta en dir que l’apocalipsi no és ciència ficció. Però tot és cert, tot el que la intuïció, imaginació, creativitat, saviesa humanes, siguin capaces d’intuir, d’imaginar, de crear, de saber… pot arribar a ser cert.

Jo no sóc ningú, i per no ser, sóc una gota més. I per no ser, sóc amb el meu temps, temps. I per no ser, sóc qui tecleja avui com una desesperada perquè no trobo el fil visible, perquè no trobo la intuïció necessària per més que intento ensumar l’ambient que m’envolta, i que m’obriria a altres pensaments més elaborats…  i mentrestant penso en tants que, abans que jo, pensaren el mateix. Ens multipliquem i seguim camins trillats, pensaments que amb el pas dels dies esdevenen obsolets i costa molt obrir una nova porta enmig de l’espai, en aquell aparent espai on tot ja és obert i no hi ha edificis que continguin més portes. La porta pintada de gira-sols. La porta pintada de blau i uns nuvolets que passen veloços. Tot és cert, fins i tot les més grans mentides, o tot allò que no volem creure. Penso avui amb els trompe-l’oeil  de la natura, amb els artificis forçats que som cadascun de nosaltres, i només em vénen  la memòria les enganyifes visuals, artístiques i memorables.

Dies de Carnaval

Són dies de Carnaval. I en la ciutat en la qual vaig nàixer,  el carnaval està molt arrelat.  Hi ha vilanovins que des de ben petits fins que es fan molt grans, cada any l’han esperat i l’han viscut intensament, hi participen i  hi col·laboren, tenen cura de passar la tradició als fills i als néts.

El meu cas no és ben bé així, a casa només es vivien (i es viuen) les coses durant aquells períodes de temps que consideràvem (i considerem) que tenen sentit de ser.  Jo el vaig viure de joveneta, després els anys d’estudi i treball me’n van separar. El vaig tornar a viure intensament quan el meu fill s’hi va veure abocat gràcies a l’escola. Un cop el fill s’ha fet gran, el carnaval ja no té en la meva vida quasi cap significat. L’entenc. I encara alguns detalls concrets m’emocionen, però és com si aquestes disbauxes ja no anessin amb mi.

-Potser m’he fet massa seriosa?

Però he de ser sincera i reconèixer que el Carnaval m’ha donat- artísticament parlant-, molts temes escrits i alguns de plàstics. Un exemple:  la pintura acrílica de més amunt que bé podria dir que és el meu homenatge a tots els carnavals… i en concret als que jo vaig viure.