Tot recordant… Quert…poiuY

Màquina d'escriure Underwood, 1874

Màquina d’escriure Underwood, 1874

 

Com a resposta a “Què us suggereix aquesta imatge?” del blog Relats Conjunts

Ja no recordo en quin tipus de màquina d’escriure deuria aprendre ara ja deu fer… millor no posar xifres… i no perquè vosaltres no pugueu conèixer la meva edat, no, no, no, no és això, si no ho poso és perquè no ho recordo i tampoc és que em vingui massa de gust recordar-ho, ja que no vull recordar aquelles coses dels passat que no val la pena recordar-les; perquè el passat -en certs casos – és això, precisament, només passat que s’amuntega com les màquines d’escriure del passat.

De totes maneres, recordo que escriure en aquelles màquines era divertit -és el primer que m’ha vingut al cap quan he vist la fotografia i això sí que us ho puc confessar: jo no sóc del 1874-. Però calia molta pràctica per tal que els dits no premessin diverses tecles alhora i es formés un embolic de tecles, cosa que feia que s’acabés amb els dits ben bruts quan s’intentaven desenredar i tornar-les al seu lloc… En fi, era tota una odissea escriure en aquelles màquines premonitores del futur i que ens van ensenyar a escriure molt més de presa. Aleshores ja em preguntava que Com podia ser que amb màquina com aquelles no s’escrivissin més llibres?

Ara, malgrat la distància en el temps i la tecnologia abismal que les han substituïdes, la mateixa pregunta encara se’m passa pel magí. Però ara ja m’he fet gran i aquesta és la diferència d’aleshores ençà, ara ja he entès el que aleshores no entenia, per què no s’escriuen més Llibres….? ( -malgrat escriure-se’n tants?)

Perquè escriure Llibres no es deu pas a la velocitat de les màquines, si no a l’enteniment i gran visió dels autors. I això no ho canvia ni el pas dels segles ni les tecnologies.

 

 



Relatsconjunts “Forgotten sunglasses”

Veure Relats conjunts

Aquests ulleres davant d’uns ulls de gegant confós amb el cim d’una muntanya, em recorden els ulls dels escriptors, perquè el que ells observen, moltes vegades, no és d’aquest món. Solen viatjar a altres espais,  veuen amb detall mons impossibles, albiren amb lupes de gegant ciutats invisibles… Per què no creure que els seus caps (amb ulleres incloses) van per viaranys molt diferents als que han d’anar els seus cossos mentre viuen les seves vides clonades, que si ara a casa, que si ara a la feina, que si a l’escola, que si de compres, de copes o al cinema…?

Escapar-se de tant en tant de la quotidianitat i posar-se les ulleres del gegant, és cosa dels qui hi volen veure més enllà de la monotonia. Però si alguna vegada se les deixen oblidades en algun d’aquests mons que van a la deriva, passarà molt de temps absent, i fins que no les torni a trobar, no podrà tornar a escriure.

 



La nit estelada (la meva col·laboració a Relatsconjunts)

 

 

Una, dues, tres, quatre… punxes; i espirals en forma d’onada; i estels
que semblen sols i un sol que guarda una lluna. Poble adormit o a
punt de desaparèixer sota d’uns núvols que es recargolen entorn del
somni d’un visionari. Tal vegada, els blaus ajuden a entrar en el
misteri de les hores baixes que s’amaguen entre els xiprers del
primer terme, esventegats, preparats per acollir els estels que van
dansant una dansa avial. Per uns segons que poden eternitzar-se, tot
es posa a córrer com en aquell altre conte que deia que la lluna
baixava corrent per un carrer darrera d’una altra lluna, rodolant
plegades i caient cap al precipici de la nit…; en aquest paisatge
podríem dir que són els estels, els què rodolen un darrere
l’altre, per acabar caient enmig de la plaça del poble. Per al meu
gust, i creient-me crític d’un geni, a la catedral dels xiprers hi
manca una mica de llum de lluna.

Grocdefoc



Sempre corrent

Sempre
corrents i a contracorrent

Sempre
corrents, corrents… i, a més, avui plou i el despertador no ha
sonat a l’hora prefixada ni el cotxe se t’ha engegat. En aquest dia
que regalima fins i tot pel calendari i que acabarà per xopar-te
fins la medul·la i sentiràs la humitat com si fos l’enemic número
u d’ossos i epidermis, tot sembla que s’hagi posat d’acord perquè
arribis tard… i, a més, els taxis no paren. Tot corre al teu
costat com si s’hagués d’escapar de la pàgina i tu t’entrebanques i
mig caus, però ets jove i has tingut prou reflexos com per aguantar
l’envestida del vent, l’envestida de l’hora avançada, l’envestida
del dia que, tot i haver començat fa una eternitat, per a tu comença
ara, enmig d’un carrer encara fosc. És molt aviat i alhora ja és
tard, terriblement tard, i el taxi que no ha parat és perquè no
t’ha vist enmig de les cortines de llum o dels reflexos vidriosos de
colors indefinits i de figures humanes que passen i traspassen
corrents com tu. I aleshores sents que corres contracorrent, com si
més enllà del carrer sabessis que trobaràs la solució a tots els
teus somnis de la nit, a totes aquestes corredisses matineres, a
aquest absurd anar i venir, a aquests carrers mullats, a aquesta
pluja que gemega fa dies, a questa cita que tens de bon matí i que
ningú sospita. Tots plegats corrent, com cada dia, però avui, tu
ets l’única que et sents perduda, sense taxi, enmig de la pluja i
del vent, amb un paraigües vell que suporta estoicament l’embat d’un
dia d’hivern… però el dia és llarg i sortirà el sol, els taxis
pararan algun moment o altre, i aquell que t’espera et rebrà
complagut, amb un bon cafè i una tovallola neta.

Relat per a http://relatsconjunts.blogspot.com

La festa d’aniversari de Relatsconjunts

 

Em sembla que m’he perdut… què hi faig aquí? Només conec a Pd40 i a Josep B… ben mirat… qui deuen ser d’entre totes aquestes persones minimalistes que avui s’han concentrat aquí per a celebrar… una festa d’aniversari!Serà en Pd40 el que és dins la piscina esperant que comenci la música?O serà en Josep B el qui parla amb la bellesa que amb una mà aguanta la guitarra?O aquest al què se li veu el clatell a primer terme, serà l’un o l’altre?O aquell altre, una mica més grandet, que parla amb la marquesa? O alguns d’aquells que venen pel jardí…, en sou tants! O és el capità, un dels dos, que pensarós s’ho mira tot des de la dreta? O aquell altre que sembla un rei, assegut a la butaca…, qui sap si és en Pd o en JB?Sóc aquí i no m’ho perdo…és un joc ben divertit aquest de colar-te en festes… en les quals hi pots passar tan inadvertit.(Felicitats per aquests tres anys de relats conjunts.)               Grocdefoc