Des
de dalt del turó llegeixo el post
“Pensant sota el sol del matí” que
Nits ha
publicat en el seu bloc:
http://despresdeles10.blogspot.com/
Un
argument, aquest del temps que passa, que a mi també m’atrapa molt
sovint. Per alguna cosa que diu Nits en el seu escrit, a mi m’ha
fet pensar en el que vaig escriure ja fa uns quants anys:
Cada
dia és un començament. I si no ho és del tot, sempre hi ha quelcom
que comença per primera vegada. Un fet inesperat, una aparent
desgràcia, un cop de sort, una oportunitat que no esperàvem, una
coneixença que ens du de sobte a saber que la vida que semblava
inalterable se’ns transforma… La vida, en definitiva, és com una
mena de joc, i el temps el que va marcant les jugades. Juguem
amb la vida, o potser la vida juga amb nosaltres. També entra la
possibilitat de que la vida no sigui pas cap joc i, aleshores, potser
ens l’hauríem de prendre molt més seriosament.
per a cadascun de nosaltres té unes regles determinades, i potser el
sentit de la nostra vida rau precisament en anar descobrint aquestes
regles a mesura que la vivim com l’única possibilitat que tenim de
poder-la anar entenent. A
l cap d’uns quants anys, ens adonem de que la vida ha passat
molt de presa, potser massa, i aleshores quan ens parem i mirem
enrere… què sentim? podem adonar-nos de que l’hem encertat o de
que l’hem errat; que hem pres decisions i que hem tingut dubtes; que
hem viscut com a guerrers i hem sentit l’amor com esperits sublims.
Però, sobretot, i per a mi és potser el més important, ens adonem
de que hem conreat somnis, alguns dels quals hem aconseguit fer
realitat i, el que també és significatiu en la nostra vida i en les
nostres decisions, n’hem abandonat d’altres.
I
així, amb la perspectiva de la vida viscuda dins d’un temps on ens
ha passat de tot, potser caldria preguntar-se davant l’evidència
d’un cos que s’ha fet gran…, "però,
i el meu esperit, de quina grandària és?"
I
si encara sentim el nostre esperit com el d’un incipient infant a
la vora de la més gran ignorància, és que l’hem deixat anar per
l’espiral del temps cap al no res; i aleshores sí que haurem perdut
el millor temps de la nostra irrepetible vida… aquell temps que
havia d’anar a la recerca d’esbrinar i d’enriquir l’esperit
humà.
A
hores d’ara, després d’uns quants anys, crec entendre perfectament
el que Nits diu en el seu post, perquè no tot passa
d’una manera sincronitzada i en moltes ocasions tenim la sensació
de que el temps passa massa de pressa i de que no tindrem temps
d’adonar-nos de tot el que la vida significa.
Vull
creure, però, que la calma, la pau amb nosaltres mateixos, ens
portarà a entendre la nostra pròpia vida.
Buuuuf, que MAGNIFIC! Quin escrit més maco. Me’l llegiré i re-llegiré més vegades perquè està ple de coses per poder pensar. Des de què vaig obrir el blog he sentit que una part d’aquest esperit que comentes, sí creix. Creix del què puc compartir i abans no feia, però sobretot creix de poder-vos llegir i aprendre tant com faig, perquè t’asseguro que abans no ho feia. Potser aprenia coses diferents,però no m’omplien tant.
Si em permets, m’agradaria poder seleccionar un fragment del teu escrit i penjar-lo al costat d’altres comentaris vostres que m’han agradat. Hi col.locaria el teu nom de blocaire. I d’aquesta manera podria recordar el què has escrit. M’han agradat molt 🙂
Gràcies per compartir les teves paraules!
Hola,
Gràcies al teu comentari en el meu bloc, he descobert el teu, que sincerament està ple de pinzellades de colors i de blanc i negre.
Moltes gràcies
Per cert, en el teu comentari has entes perfectament el titol del meu bloc que es poesia real. La vida per mi es poesia, la realitat la posa i la treu de lloc en funció del que ens va passant, que marca el recorregut en la vida propia