Des de dalt del turó, torno a treure el cap al blog. Avui, però, només per deixar-hi anar una dels meves tímides creacions… que, com una reina de foc, em torna la mirada. Si pogués saber què pensa… potser m’ajudaria a saber què penso jo d’una manera més clara, ja que resulta que els meus pensaments es perden, de vegades, en aquests paisatges que jo mateixa m’invento.
Hola!
Fa molt que no em passava pel teu bloc tan agradable de llegir. Me n’he adonat quan m’he posat a llegir avall i avall, un article darrere l’altre, fins a arribar a l’ultim que vaig llegir –i gaudint de tots, tots, tots. Doncs, sí, ha passat molt temps, i em sap greu. Ai, si pogués aconseguir que els dies tinguessin més hores per tal d’arribar a fer tot el que vull fer! Però encara no he trobat la fórmula màgica –continuaré intentant.
M’agrada molt la teva creació, i la trobo força enigmàtica –potser per això no saps què pensa. Entenc el que dius sobre que els teus pensaments es perden en les teves pròpies creacions; a mi també em passa i de vegades no sé quin món és el de debò: el que sembla envoltar-me o al que he donat vida i trobo més real.
Una forta abraçada.