Des de dalt del turó, torno a escriure després d’haver-me passat uns dies sota d’un margalló. El meu petit jardí creix com jo, caòtic i rústic; jo ja intento, per tots els mitjans, afinar-me una mica més, intento ordenar-me i enfocar les meves passions literàries d’una manera eficient, productiva…, però el caos m’agrada tant, que hi torno a caure després d’uns dies d’haver conservat la disciplina i els mètodes que de segur em podrien haver portar molt més de presa a aconseguir els meus objectius… El cert és que no tinc presa, "tinc tot el temps del món" -em dic-, i si no arribo enlloc tan se val, només amb els dies que visc immersa en les meves paraules són dies que dono per bons, per molt bons. Em sento estupenda. Sóc feliç.De tant en tant, però, algun racó concret del jardí em fa "mal d’ulls", i el desencadenant pot ser l’encimbellat d’un xiprer que creix desaforadament i trenca l’harmonia natural; o un garric que a mi em sembla que sota d’ell s’hi amaguen aranyes de mig metre; o una atzavara que amenaça amb les seves punxes baixes els turmells dels passejants despistats; o algun dels margallons (o bargalló -mai no tinc clar com es diu aquesta palmera autòctona que jo tinc amb tant d’estima i que mimo com si fossin rosers d’exposició-), que s’han transformat en grans tendes de campanya i és millor que de tant en tant les netegi dels seus grans ventalls secs. Mentre faig feina al jardí, m’adono dels simbolismes que es poden trobar mentre es trasteja en les soques o en la poda de branquetes que xuclen la poca força que manté viva la resta de l’ésser vegetal.
L’altre dia, em vaig passar mig matí ajaguda sota un margalló, de cul en terra, netejant de fulles seques els grans troncs que formen l’edifici floral, i mentre ficava les tisores fins on podia, vaig adonar-me de la gran quantitat de cargols que s’havien quedat presoners entre els laberints de la planta. Vaig imaginar-me que, un bon dia, els cargols havien arribat fins el margalló cercant un bon amagatall, fugint dels mil i un perills, reals o imaginaris, dels quals volien protegir-se. El cau l’havien trobat i el somni havia estat intens. Mentrestant la planta havia crescut, i les arrels que van per damunt la terra s’havien entortolligat una mica més, i els innocents cargols, en voler sortir, es trobaren presoners del seu desig de protecció i del seu propi destí per ser uns éssers gelosos de la seva intimitat.
De vegades, quan no he sortit durant alguns dies de casa, he tingut la sensació de que he quedat presonera entre les meves parets, entre les meves aficions, entre les hores i hores que m’he passat dins d’altres mons, ensumant colors, contemplant aromes, escoltant silencis,… imaginant que el groc sempre fa olor de llimona, que l’olor de romaní té forma de fum a bufades curtes, interpretant amb notes musicals els sons invisibles… Bé, quan vaig trobar els cargols morts per no poder sortir de dins la planta, em vaig veure a mi mateixa dins d’un laberint estrany format de papers i escrits. No tinc remei -em vaig tornar a dir- sóc un cargol que escriu i els mons paral·lels em tenen encisada.
Em sembla curiosa la comparació que fas entre tu, les teves parets i el jardí, amb els cargols i la seva presonera planta. Doncs bé, crec que tots ens sentim presoners de certes circumstàncies o situacions. Però a vegades es presenten situacions en les que et fas presonera dins d’un mon que t’agrada i t’atrau i… no sé com explicar-ho, però és bo!
Hola,
M’alegra veure un altra membre del club dels apassionats a l’escriptura. Jo aquest cap de setmana l’he volgut dedicar per complet a llegir i escriure, sola com tu expliques dels cargols, tancada a la closca, però si un fa el què vol és feliç.
Segueix escrivint i fent les coses que t’agradin que la vida ja és prou dura i ens regala ben pocs bon moments bons.
Un plaer llegir-te,