Des de dalt del turó recordo que avui mateix, cap a les quatre de la tarda quan tornava a casa, he vist una fila de núvols tímids i petits. Al davant hi anava el que semblava capitanejar la marxa a una velocitat prou tranquil·la però eficient, i aquest era el núvol més voluminós i amb més protuberàncies i, per tant, el que presumia de més matisos de color. La resta de nuvolets, cada un més petit que l’altra, el seguien com qui segueix a la mare o el pare, com amb por de perdre’s  o de desincronitzar l’espai entre ells. Tots, reverents i educats i d’un blanc pur immaculat, anaven col·locats en fila india i sense perdre pas .Potser sigui una puerilitat això de parlar d’una fila de núvols… però, avui, potser ha estat una de les poques coses que m’han obsequiat amb tota una tirallonga d’agradables sensacions i pensaments.

Quan la vida s’endureix, quan la vida ens posa contínuament a prova, quan la vida s’escapa pels quatre costats, l’únic que em reporta equilibri no és el creure o tenir fer i esperança en que tot s’arreglarà aviat, de que la sort canviarà d’un moment a l’altre, convençuts de que passarà alguna cosa que farà decantar la balança i tornarem a respirar tranquils i gaudirem plenament de nou de la vida, de la salut, del treball, de la família, de l’amistat, de la pau, de la llibertat… (digueu vosaltres el que més us manqui i desitgeu).

Tot pensant, acabo per creure que els qui no creiem en res de res que ens pugui ajudar a tenir esperança, el sol fet de contemplar la bellesa que encara existeix… és l’únic tangible amb què podem comptar, pel sol fet de ser tan volàtil i efímera, tal com ho és la nostra pròpia sort o desgràcia, com el nostre dolor o com l’espera de que aquest s’acabi i puguem tornar a viure i respirar tranquils…

Tweet