Pena i alegria taronja

Les penes fan mal. I el dolor de la pena es gronxa com si fos part de les flors d’un arbre d’hivern. I així queda dit, l’arbre i les flors. I el passeig fins a les trompetes barroques abandonades a l’espigó dels àngels caiguts. Els anomeno àngels i caiguts perquè me’ls imagino caient del cel amb les seves trompetes enlluernadores. Davant, la mar. Aquesta mar de vellut blau turquesa, o indi, o ultramar, o d’un blau tan concret que no puc saber el seu nom i se’m barreja amb un verd ampolla, amb el verd més profund. I tot perquè la pena s’ha creuat amb nosaltres i es quedà desperta, escoltant-nos, bolcant el seu temps en el nostre, sabent més de nosaltres que nosaltres mateixes podem saber del que ens passa, des de que el nostre temps va començar a córrer com un conill blanc.  -Era blanc el conill d’Alicia, en aquell país imaginat com el País de les Meravelles?  -O era un conill de color pastel, ensucrat, amb trossets d’ametlla enganxada al llom, fet com si fos el caprici confiter d’un pastisser? El mateix pastisser que va fer aquell pastís d’on van tallar un tros molt petit i el van deixar al mig d’un platet de cristall quadrat…, i que, alhora, el van deixar, com si fos un petit tresor, davant la meva infusió de mitja tarda.

La pena fa mal perquè és pena. Si fos alegria seria com una Patum ben ballada, perquè la festa segueix, i als lloc on la gent es mira  als ulls, sempre hi ha colles que es mouen al compàs d’un vent i d’un temps folklòric.

Pena i alegria taronja, amb aroma de xocolata rallada a l’ambient, i tot plegat per reunir-nos dos éssers amb gustos diferents i alhora molt semblants. Distinta edat, distint temps. Jo sóc la més gran, així em sento quan miro la mar i la noto vella. Tan vella com el mateix temps que noto passar. Molt més que jo, perquè “jo encara no sóc vella” -això és el que m’ha dit aquest altre ésser que és molt més jove que jo i encara té molt de camí per caminar, molt més camí…- I m’ho va dir mentre parlàvem de tot una mica mentre intentàvem que els nostres pensaments confluïssin en un de sol. Difícil però no impossible.

I parlar… amb d’altres humans que anem descobrint entre olors a mercats, a botigues de roba, a basars d’enganyifes orientals, a nens cridant i que se’n van volant com si fossin globus de colors, a bicicletes vaporoses escalant muntanyes perquè la tarda ja s’ha fet fosca i ja no es poden contemplar els espectaculars núvols d’un cel moltonejat.

Demà, en aquest poble, qui sap si llegiran poemes, tal com s’anuncia en un paperet clavat a la porta de la cafeteria; el que és segur és que jo estaré dormint i somiant amb les trompetes marines encarades a una mar turquesa i tan india i tan verda com els ulls nous d’aquest ésser jove que sent el seu regne d’aigües argentades sota els seus peus, entre els seus braços, mentre contempla núvols i es pregunta pels seus noms i ho fotografia tot, perquè tot és bellesa que se’ns escapa como els núvols. Sí, els núvols tenen noms i els seuks noms són com contes per a nens.



Passejades vespertines

 
Pintura: Acrílic. Detall de paleta. M.Pilar Martínez Herrero

La vida passa, i dalt del turó no s’atura. Passa i traspassa d’una muntanya a l’altra. Jo, camino cada tarda una hora o hora i mitja, i els pensaments, en comptes d’encalmar-se, sembla que es projectin fins i tot més enllà de l’atmosfera.

El meu cosmos viatja amb mi, camina al meu costat, o millor dit, damunt del meu cap. Surto a passejar per allò que diuen de “fer salut”, per prevenir complicacions que ens limitin a fer la nostra santa voluntat. El primer pensament és: “Au, calla i camina, respira fons, allibera’t dels cercles tancats, dels pensaments que donen tombs i que no troben sortida, fes callar la ment, frena els seus despropòsits i queda’t amb una sola idea, amb un sol propòsit, amb un sol projecte…”

Sortir a caminar, però, encara és pitjor. Si tancada a casa entre els meus papers, la ment no para de projectar idees i ja és prou misteri, amb la sortida per entremig del bosc tinc la sensació de que pot arribar a ser una explosió.

Caminar cara la posta de sol, em representa omplir-me d’una energia suficientment potent com per endevinar en el pas dels núvols, multituds d’éssers estranys a la deriva, estols de papallones gegants, caravanes de camells de sis caps i dotze potes. Visions, vet aquí, és el que en trec, de les meves passejades vespertines, mentre jo mateixa formo part de la claror enganyosa del crepuscle.



Els núvols de la fantasia

 

De nou els núvols de setembre corren per damunt del turó, quasi a tocar les capçades dels arbres. És fantàstic! Setembre i els seus núvols i la meva mania ininterrompuda de la contemplació d’aquestes masses vaporoses que ara hi són i ara ja no. De petita, m’agradava omplir un platet d’aigua i tirar-li dues o tres gotetes d’oli i, al mig de l’oli, una o dues de vinagre; movia el plat i el petit firmament que creixia davant dels meus ulls -les formes que s’anaven transformant-, em feien somiar. Però, de fet, què somiava? Suposo que era una manera com una altra de trobar portes que em permetien entrar al món de la fantasia. Una de tantes portes que al llarg de la meva vida he anat trobant i que m’han permès accedir a espais que em podia anar imaginant i que el mateix procés d’experimentació m’ha ajudat a desenvolupar.

Per a molts -ja ho sé- és una manera de perdre el temps. Per a mi, però, és una manera d’anar experimentant la vida de moltes i diferents maneres, per exemple amb la qüestió dels núvols, que, a més de poder-los contemplar, em ve al cap tot un món metafòric i brillant, una lliçó del pas mateix del temps i de la vida, del constant i de l’efímer, de la gran bellesa plàstica que existeix arreu i de la destrucció que poden dur a dins… En fi, i tot el que hom pugui ser capaç d’interpretar segons les seves formes, volums, moviments i colors.

Hi ha hagut èpoques en la meva vida en què la fantasia no hi ha tingut cabuda, ni raó de ser, ni la he trobat a faltar, ni m’ha importat el més mínim. Havia caigut dins l’olla de l’ogre, dins del pou del gegant, enxampada de nou en la teranyina, on l’aranya negra vestida de groc, m’ha observat, vigilat, m’ha temptat, m’ha fet que em reafirmés en la minúscula partícula que sóc i que esdevinc enmig de tot plegat.

Aleshores, crec que la fantasia m’ha salvat de ser cruspida per l’aranya. La fantasia m’ha tornat a salvar, ha permès que de nou em creixessin les ales, m’han tornat forces descomunals i he tornat a veure el món a colors, m’he pogut alliberar de la teranyina i deixar a l’aranya, vestida de groc, amb un pam de nas.



Canvis de tota mena (amb dracs, núvols i vent de fons)

 “Velers” – Acrílic.  M.Pilar Martínez Hererro

"Velers" de M.Pilar Martínez Herrero

Treballar amb els meus reculls literaris i altres aficions artístiques, últimament m’estan exigint molta concentració. I temps. Ja se sap, quan el que es va creant és de collita pròpia, la concentració vers un mateix és imprescindible. Has de saber apreciar fins i tot la més mínima impressió i abandonar-te a les sensacions. Però, a més, s’ha d’aprendre a ser conscient de tot el que ens envolta: observar, contemplar, escoltar…, si és que un no vol quedar “tocat” per sempre per la seva pròpia ombra i quedar-se enxampat dins la seva dimensió personal.

Per això, tanta atenció vers un mateix s’ha de trencar de tant en tant.  S’han d’obrir els ulls a l’exterior, fins i tot tancar una mica els sentits interiors per obrir aquells que ens estimulen a fer aparèixer i a estirar de nou les antenes d’insectes nerviosos, a bellugar els tentacles i arrapar-nos al mínim contacte per a conèixer noves formes de vida, a palpar amb mans de dotze o quinze dits, a allargar el coll fins a les capçades dels arbres, a que ens creixi la papada versàtil dels rèptils, a calçar-nos els peus amb les botes del gat del conte, i així poder saltar de nou com un cangur de ciutat en ciutat, de país en país, de futur en futur.  No cal anar tan lluny si un no vol, ja que en el mateix carrer de casa nostra, és probable que s’hagi convertit en un país estranger i, després de tant de temps de concentració, quan hom surt a l’ambient dels altres ho sol trobar tot canviat. Potser estimulant, descobrir-ho tot de nou. Potser terrorífic. Adonar-nos de l’altra banda de nosaltres mateixos i abandonar-nos als seus efluvis, als seus secrets i misteris, adonar-nos de pensaments i d’idees tan diferents dels nostres.

Hi ha canvis incontrolables.

Concentrada en mi mateixa, doncs, de tant en tant he de distreure’m i surto a passejar Aleshores, al cap d’uns moments, ja em trobo ficant el nas en llocs (i blocs) on hi trobo persones que frisen per ser conscients del que són, de que estan vives i que volen molt més d’elles mateixos. Que s’exigeixen molt més perquè les seves pròpies capacitats i els seus sentiments així els hi ho demanen.

Penso que quan hom es diu a ell mateix que ha de canviar… és que ha de canviar, i que mentre s’ho diu i ho comença a dir als altres, és que s’està preparant de manera conscient i inevitable a fer-ho, perquè en té necessitat i sent que ha de seguir un camí que se li va dibuixant cada vegada més clar dins del seu espai mental o, simplement, li ve la clarividència en qualsevol detall de la seva vida. Per exemple, durant un moment de calma hom es pot contemplar les mans…i, aleshores…, compren que són les seves mans i aquest senzill detall, evident i aparentment intranscendent, pot arribar a tenir tota la transcendència necessària per esdevenir un canvi complet.  (A mi em va passar una cosa semblant). I el futur, ja és demà.

En la nostra vida no podem aturar els canvis, al contrari, han de tenir-hi cabuda, els hem d’acceptar i esperar com una benedicció. És el natural. Tenen la seva funció, són imprescindibles. Hem d’acceptar tan els petits com els grans canvis. Els canvis que sorgeixen de nosaltres mateixos ens fan créixer, evolucionar, ens encalmen, ens fan gaudir a un altre ritme i amb una altra intensitat de les coses que conformen la nostra vida. Fins i tot els canvis inesperats, els que ens venen forçats per altres, per circumstàncies adverses, canvis que no desitgem, canvis que ens fan mal al principi…, però a la llarga anem comprovant i comprenem que eren canvis necessaris per a la nostra pròpia evolució; és clar, podem pensar i sentir així si no ens obsessionem amb històries closes en carrerons sense sortida.

Tenim tot el món. Tots els camins del món. Infinitud de persones per estimar perquè s’ho mereixen i perquè, de conèixer-nos, també ens estimarien. Tenim moltes més capacitats de les que en som conscients. I, sense els canvis, no és possible ni intuir-les ni endevinar-les.

Els millors canvis que jo he experimentar són l’anar-me reconduint la vida vers l’amor desinteressat i la llibertat compartida, haver cercat durant molt de temps fins a trobar-lo  un lloc on poder treballar el meu art de forma mínimament tranquil·la però alhora on m’hi podés sentir estimulada i que tot plegat em donés equilibri amb l’altre treball que he de desenvolupar (tan diferent a les meves aficions artístiques). Permetre’m seguir segon a segon el fil del pensament… i expressar-ho. Experimentar amb un mateix, amb el que hom creu que pot ser capaç.

Els grans canvis, però, fins i tot ens poden exigir abandonar pel camí tot allò que ens havia significat el nostre sentit de vida. Jo he abandonat i he tornat a trobar. Hem de vèncer el drac i trobar nous sentits, molta més saviesa.  

Els núvols canvien constantment, i nosaltres no deixem de ser com els núvols en la vida de moltes altres persones, arribem, ens aturem o no, i marxem. Cadascú té el seu propi vent que l’empeny cap a una direcció o altra.

Darrere dels núvols

Des de dalt del turó recordo que avui mateix, cap a les quatre de la tarda quan tornava a casa, he vist una fila de núvols tímids i petits. Al davant hi anava el que semblava capitanejar la marxa a una velocitat prou tranquil·la però eficient, i aquest era el núvol més voluminós i amb més protuberàncies i, per tant, el que presumia de més matisos de color. La resta de nuvolets, cada un més petit que l’altra, el seguien com qui segueix a la mare o el pare, com amb por de perdre’s  o de desincronitzar l’espai entre ells. Tots, reverents i educats i d’un blanc pur immaculat, anaven col·locats en fila india i sense perdre pas .Potser sigui una puerilitat això de parlar d’una fila de núvols… però, avui, potser ha estat una de les poques coses que m’han obsequiat amb tota una tirallonga d’agradables sensacions i pensaments.

Quan la vida s’endureix, quan la vida ens posa contínuament a prova, quan la vida s’escapa pels quatre costats, l’únic que em reporta equilibri no és el creure o tenir fer i esperança en que tot s’arreglarà aviat, de que la sort canviarà d’un moment a l’altre, convençuts de que passarà alguna cosa que farà decantar la balança i tornarem a respirar tranquils i gaudirem plenament de nou de la vida, de la salut, del treball, de la família, de l’amistat, de la pau, de la llibertat… (digueu vosaltres el que més us manqui i desitgeu).

Tot pensant, acabo per creure que els qui no creiem en res de res que ens pugui ajudar a tenir esperança, el sol fet de contemplar la bellesa que encara existeix… és l’únic tangible amb què podem comptar, pel sol fet de ser tan volàtil i efímera, tal com ho és la nostra pròpia sort o desgràcia, com el nostre dolor o com l’espera de que aquest s’acabi i puguem tornar a viure i respirar tranquils…