No
passa dia que em digui: “Ara, ara és l’hora”. I sigui on
sigui intento parar-me, centrar-me en l’únic espai que tinc sota
els peus i davallar dins la terra, i així, a poc a poc, descendir
com una formiga cap a passadissos subterranis fins a sentir-me part
del subsòl, tremolar amb la trepidació de la terra, submergir-me
con una espeleòloga dins l’espai globular i trobar l’origen del
batec imparable d’un planeta que pateix, mor i reneix.

Massa
de presa abandono el meu estat d’humà i, si algú s’hi fixés em
podria veure desaparèixer a batzegades entre la gent, zigzaguejant i
fent-me petita, transparent i, de tal manera vista i no vista, ja he
desaparegut per una bona estona.

De
vegades em queden les sabates damunt la vorera, i quan torno ja no
les trobo i m’imagino que algú que les necessitava més que jo se
les haurà emportat. Caminant descalça torno a existir i a eixir en
el món de les persones, i continuo el meu camí, impertèrrita, ara
amb els peus freds i el cap ben alt, com si la meva mania
d’entaforar-me en d’altres espais, fos la cosa més natural del
món.

Amb
aquesta mena de cantarella “ara, ara és l’hora…” començo,
com si tot recitant el començament d’un vers pogués
transformar-me en tot allò que m’agradaria ser, tal com fa el
petit insecte quan es transforma en fum, o la gota d’aigua quan
s’evapora, o la pols quasi invisible que sembla irreal… quan tots
plegats arriben a la llisa superfície d’un mirall quasi sempre
patinant per mons imperceptibles… Què hi trobaria jo, de poder
fer com ells? sempre penso que podria trobar l’impensable. Sí,
de tant en tant, no ho puc evitar, m’agafa aquesta fal·lera de
perdrem per altres mons, d’intentar tenir poders estrafolaris i
així poder-me endinsar per universos que em són pràcticament
vedats.

Tweet