Un nen dormint sobre un
munt de maons massissos, maons de teula. Bé podria ser la paret
d’una piràmide. Dorm amb el cap descansant damunt d’un mocador que
alhora li fa de coixí i altres vegades de manta, tal com pot fer-li
de farcell de quatre possessions que m’imagino podrien ser una carta,
una espelma, cinc llumins, una bufanda i poques coses més. Els peus
s’endevinen descalços, bruts d’una pols blanca, bé podria ser de
ciment.

He vist moltes
fotografies, poques m’han emocionat com aquesta.

Anys enrere m’emocionava
davant de moltes fotografies, potser aleshores m’emocionava davant de
masses imatges que no s’ho mereixien tant; però ja fa temps que em
manca aquesta virtut: emocionar-me davant la màgia de les
fotografies.

Avui he fullejat un
catàleg de llibres i en la seva portada s’hi aprecia un
preadolescent treballador, que deu voler representar que treballa en
algun lloc llunyà on els treballs massa durs el solen fer encara les
criatures… No voldria ser hipòcrita, no m’ha emocionat el fet de
pensar en els nens que treballen, no ha estat aquest el motiu de la
meva emoció.

De vegades, les emocions
que un mateix experimenta, són pura sorpresa. -Com som, en realitat?

Jo crec que sempre m’ho
preguntaré. Ja he desistit de conèixer-me tan profundament que a
cada moment sàpiga com reaccionaré davant d’això o d’allò altre.
La sorpresa ens manté expectants, vius, continuem sentint que les
nostres antenes creixen, que les emocions ens parlen d’immensitats
desconegudes que existeixen dins de nosaltres, per fer-nos percebre
tot un món en expansió, divers, ple de contrastos. Un món en el
qual encara hi manca molt per fer, per aconseguir, per vèncer.

Rebem tanta informació,
som contenidors de tants coneixements, voldríem abastar molt més
del que podem ser-ne conscients… i aleshores ens perdem entre
sensacions que ens emocionen, contemplant qualsevol imatge que ens
arriba al cor.

-Què és el que en
realitat m’ha emocionat d’aquesta fotografia?

El fet de dormir, el fet
d’abandonar-se damunt la superfície dura, amuntegada, geomètricament
calculada. Un amagatall? Un repòs abans de continuar la fugida?
Qui sap si ha estat l’estètica dels maons, el color de fang degradat
i el noi col·locat enmig d’un espai sense principi ni final…
Potser sortiré de dubtes si llegeixo el llibre.

Tweet