Quan
aquest matí, després d’haver baixat de
dalt del turó sota un cel gris, gotes
grosses i enmig d’un paisatge quasi invisible, i m’he endinsat per
l’autovia, un cotxe negre m’ha seguit de molt aprop. Quasi a tocar.
Jo diria que si durant el trajecte hagués tingut la necessitat de
frenar, no haguéssim pogut evitar la topada. En diverses ocasions em
podia haver avançat, però no, em seguia impertorbable, posant-me a
cada segon que passava més i més nerviosa. Un cotxe negre conduit
per un d’aquells conductors, l’estil dels quals t’arriben a posar
nerviós perquè semblen persones desesperades. Semblava que jo li
fes nosa, semblava que volgués fer-me accelerar i que em posés al
seu mateix ritme, que mai no serà el meu. No cauré en la trampa.

Hi
ha cotxes (quasi tots són negres i amb els vidres fumats, a través
dels quals no es poden percebre els conductors) que em posen de
veres nerviosa… i quan em sento així començo a percebre el meu
entorn sota una visió diferent, és com si la realitat s’esvaís i,
enlloc d’ella, una altra realitat molt més propera a la fantasia
comencés a prendre forma. Tot un imaginari comença a emergir i i
aleshores, una fauna metafòrica comença a bellugar al meu entorn.

Tot
d’una, els conductors dels cotxes negres són els senyors de les
tenebres i els seus vehicles hermètics els dracs d’última
generació, dissenyats per éssers condemnats a crear un món
inhabitable. Aleshores, jo, ficada dins del meu particular drac
vermell, em sento espiada, perseguida, se’m volen cruspir o fer-me
saltar per algun penya-segat; és com si em trobés dins d’un joc
virtual, i, com en la vida mateixa, sempre guanyen els dolents.
Aleshores sento aquella mena de por quan descobreixo que els cotxes
negres són uns de tants monstres actuals i que, aquests en concret,
només tenen vida pròpia a les carreteres.

Tweet