De
nou des de dalt del turó, avui he vist uns gegants
fets de núvols, cúmulus immensos que omplien el cel. He pensat en
que bé podrien ser el decorat d’una història fantàstica plena
d’éssers gegantins, de barbes exagerades i panxes descomunals, quasi
del tot blancs, amb narius punxeguts, melenes que amb el vent
bellugaven com si fossin serps. He vist un gegant darrere d’un altre
en una inevitable persecució i que, de cop i volta, el que anava al
davant s’ha girat i s’ha enfrontat amb el que li trepitjava els
talons, i que aquest, amb l’ímpetu de la revolada s’ha desfet, s’ha
esmicolat en un instant. Una gerra entre gegants? Un ha pogut vèncer
a l’altre gràcies a una estratègia inesperada.
De
vegades, les paraules fugen. Fugen les paraules perquè potser el
cervell està astorat, perdut en una immensitat de conceptes
estrambòtics, davant de fets que no reconeix en el si de la seva
moral, davant de catàstrofes de tota mena que, de cop i volta,
coincideixen i emboten la ment i la ment no pot continuar pensant.
De
cop i volta, les paraules fugen. I fugen de nosaltres com si
nosaltres fóssim els culpables de tot el que passa al món, i que
per la qual cosa la ment no pot continuar amb el seu ritme ric de
matisos. Els matisos s’han perdut per concentrar-se tots en un sol
punt, i aquest és fosc, tenebrós.
Altres
vegades, tinc la sensació de que les paraules fugen perquè sé que
mai no les podré dominar del tot (i és que no vull, en el fons,
dominar-les). He deixat el ball, he marxat abans d’hora d’una festa
imaginària, on totes les paraules dansaven al so d’una orquestra
d’històries, els ritmes de les quals, però, eren massa lents o
massa esverats, mai no tocaven al meu ritme natural, com si jo, com
les paraules, estès enxampada dins la panxa d’un núvol gegant.
