Fa
uns quants anys vaig dedicar el meu temps a dibuixar i pintar dracs.
Els vaig poder exposar en tres o quatre ocasions. Tot té el seu
temps i allò dels dracs ja em va passar. O, si més no, això és el
que em pensava.

Moltes
vegades m’havia preguntat per la necessitat que sentia de pintar
dracs, com si expressar el pitjor que viu en mi, ho volgués
representar amb unes icones clàssiques, tot i que els meus dibuixos
no seguien pas els models que havia vist fins aleshores.

Dracs.

En
l’actualitat, és ben cert que els tenia oblidats; fins que no fa
massa temps, en una celebració familiar, vaig conèixer un nen que,
mentre els altres nens jugaven i es barallaven i els pares ballaven,
estava dibuixant dracs en els tovallons de paper que havia pogut
aconseguir. És clar, no vaig poder resistir-me i em vaig dirigir a
ell.

Jo
també pinto dracs. Ens varem fer amics. Quan dos es troben amb
una afició en comú, és molt probable que acabin fent-se amics.

D’això
ja ha passat més d’un any, i ara, tinc un projecte, muntar un dinar
de família enmig d’uns decorats i tot un ambient amb els dracs de
fons, i convidar al meu amic petit, dibuixant de dracs.

Hi
ha molta literatura sobre els dracs, a través de mitologia, i també
de fantasia pura i dura. Els meus dracs de tinta xinesa i pintura
acrílica competeixen amb d’altres manifestacions ancestrals i jo em
pregunto si serà veritat que els humans, en algun moment de la seva
història, van compartir els espais amb aquests éssers gegantins,
plens de foc, amb ales i aletes, amb banyes i cues amb punxes d’acer.
Cada poble i sengles llegendes. I els dracs de cadascú de nosaltres
que frisen per sortir i surten fent-nos fer malvestats.

Jo
pinto dracs, sí, per extreure i enfocar la meva ràbia, impotència,
pobresa de mires, servituds inconscients, hipocresia que no puc
evitar…, de vegades m’imagino que som els fills cada vegada més
petits d’aquells dracs majestuosos.

Tweet