Diumenge
dalt del turó amb el dia
clar, diàfan, puc veure fins i tot els petits detalls del poble
costaner. Els carrers arrenglerats cap a la platja, amb els dos únics
punts més alts: el campanar i la torre d’un petit castell. Poques
vegades, des d’aquí a dalt, se’ls pot veure tan clars com avui.
Quasi sempre se’ls percep darrere d’una calitja baixa, i les boirines
que omplen el paisatge donen a tot plegat aquell tipus de degradació
de color i llum que tan m’agraden.

Avui,
però, és diferent, el poble em sembla molt més proper, com si la
distància no fos la de cada dia, com si els problemes de la gent
haguessin arribat fins a dalt del turó.

Costa
tan poc posar-nos una bena als ulls, no escoltar el que les veus del
vent proclamen últimament, no voler ensumar les flaires que
empudeguen la vida humana… i a mi em fa l’efecte que sembli que
m’amagui dalt d’aquest turó tan proper a una olla en ebullició.

Mentre
escric això, el cel s’ha cobert de núvols que han tapat la llum i
que amenacen descarregar la seva fúria d’aigua. El vent enfurismat
sacseja el que pot, espolsa la pols, rebutja les boires… escolto,
de lluny -com poques vegades puc escoltar-, les campanades d’un
campanar antic i vell, i m’imagino que els déus incerts tornen a
aparèixer amb força per omplir els buits que van guanyant l’espai.

Tweet