A
“Entre
l’ordre i el caos”
parlava de projectes. I avui he recordat un dels meus projectes que aquí, dalt
del turó,
ha esdevingut impossible:
Imagineu-vos
un paisatge gris, opac, sense cap casa ni arbre, ni cap punt de llum
que doni una mica de color. Només fines línies que trenquen un
escenari trist. Una taca negra com una perla negra donant tombs amunt
i avall, cosa que no permet centrar la mirada ni dos segons seguits
en cap punt del paisatge. Imagineu-vos un riu que travessa aquesta
planura grisa sense lluïssors i sense blavures, sense còdols
sorollosos, sense roques cobertes de molsa, sense canyissars a les
ribes i sense ànecs, granotes, crancs o mosquits. Imagineu-vos un
espai allunyat de la bellesa efímera o de la lletjor esporàdica,
res més lluny que la d’una exuberant sensació i res més aprop que
a la d’una apatia paisatgística.
Una
imatge tan trista com aquesta, la del riu sense colors amb ribes
erosionades i de colors grisos esmorteïts, ha acabat amb l’art que
frisava per sortir d’una persona que somiava pintar mons
extraordinaris. El paisatge i la seva grisor l’han occit. Vet aquí
un misteri.
Durant
anys he intentat pintar aquest paisatge (jo, que no sóc pintora
paisatgística). Ho vaig intentar una i una altra vegada, volia
aconseguir i superar el repte, volia excel·lir l’encàrrec, no volia
deixar-me vèncer. Volia presumir d’artista que sap captar fins i tot
l’ànima d’un paisatge moribund.
Però
amb el pas del temps, dels anys, el paisatge del riu s’ha fet cada
vegada més trist, qui sap si només als meus ulls, i tots els meus
esbossos, aquestes pintures inacabades ara ja fa temps, s’amunteguen
al meu estudi projectant una ombra tan grisa com el gris dels turons.
Les aranyes, filant teranyines entre les teles, han començat la seva
cursa boja per a veure qui recapta més víctimes. El paisatge del
riu, que havia de ser una obra d’art, m’ha representat un parany per
a l’esperit.
Tot
i que la paraula fracàs
m’ha
passat pel cap, la conclusió que en trec de tot plegat, és la de
que és un error acceptar projectes que no es diuen amb la veritable
manera de sentir, de ser o de crear, perquè mai no podrà ser
veritablement autèntic allò que es fa només perquè ens ho
demanen, ens ho manen, ens ho presenten com un repte, com una
oportunitat…
És
autèntic allò que ens surt del més profund del pensament i del
sentiment, allò que d’una manera quasi inconscient sorgeix de
l’esperit humà, de l’ànima divina -com deien antany-.
Em
dic a mi mateixa: Compte
amb les falses utopies, amb les il·lusòries esperances… En una
paraula, per resumir el que vull dir, compte amb els paisatges
grisos!
Més
intel·ligent és deixar passar tot allò que no flaira com a
nosaltres ens agrada que flairi, que no ens estimuli, que no ens projecti
cap enfora. Tot el que ens frena, que ens predisposa a la negació,
hem d’apartar-ho, llençar-ho ben lluny com si fos alguna cosa
putrefacta que emmetzina els nostres sentits.
