Tinc
molts projectes. Però la llum del dia dalt
d’aquest turó és tan violenta, que prefereixo
dormir de dia i fer vida a la nit. Aleshores, el silenci pren una
altra dimensió, la ment es desvetlla i puc concentrar-me molt més
en aquests projectes que fa temps donen voltes i se m’escapen sense
poder-los acabar, o ni tan sols començar. Els meus projectes? Ai,
si us els digués! No em creuríeu!

Si
hagués de triar entre l’ordre i el caos, continuaria triant el caos,
com quasi sempre he fet.

El
caos m’estimula a ordenar la vida, que sempre l’he d’ordenar en el
mateix moment en que entro per la porta de l’empresa on treballo.
Mentre camino i puc contemplar a tot detall la façana de l’edifici
que m’acollirà durant unes llargues hores, veig com a cada passa que
dono aquest edifici es va fent més i més immens i aleshores
experimento una clara transformació. Se’m fa molt evident la
dualitat de l’ésser humà, o, si més no, la meva dualitat. Visc
entre el caos i l’ordre, i mentre passo d’un estat a l’altre, com
quan la líquida aigua passa a l’estat de gel, se’m fa molt clar en
quin estat m’agradaria sempre romandre per a ser lliure de qualsevol
influencia absurda que dins d’un ordre inevitable, solen aparèixer
com bolets emmetzinats.

Tinc
molts projectes, sí, però moltes vegades em quedo en l’estat de
l’ordre durant dies i dies, i sóc incapaç de pensar per mi mateixa,
per decidir per mi mateixa, per crear per mi mateixa… fins i tot
escriure per mi mateixa… i es quan em perdo i ja no sé quin són
els meus projectes… que si us els digués, segur que no em
creuríeu!

Tweet