Pàgina
en blanc i tarda negra.
Rostolls
cremats i sirenes desesperades.
El
món ple de fum i de vent enfurismat.
I,
com un drac famolenc que perd el rumb,
em
trobo escrivint enmig d’aquest capvespre gris
lluny
de qualsevol somni d’estiu.
El laberint més angoixant no seria cap camí, o cruïlla de camins, sinó un espai en blanc, un desert, una pàgina, un llenç en blanc, però tal vegada un estímul, el més gran dels estímuls…
Admirable imatge, reeixit poema!