És
continuació a l’últim article "Una de dracs (2)", que vaig acabar
així:
“El
dia dels dracs” s’acosta.
Un dia del proper setembre, en el qual tinc pensat posar-me la corona
de les bones idees, les arracades de la sort, el collaret de les
justes paraules, la capa de la fantasia, el vestit de l’alegria, les
botes de les danses lliures…, vestida així, doncs, penso rebre els
nens de la família, el meu petit amic dibuixant de dracs i els seus
pares… i tots els dracs que vulguin venir, tant siguin de la terra,
de l’aigua o de l’aire, d’arreu les contrades que envolten aquest
turó.
tal com vaig dir… em poso la corona de les bones idees, puc arribar
a ésser la reina dels pensaments forassenyats. Si em penjo de les
orelles les arracades de la sort, puc enlluernar als rossinyols que
es posin en la meva finestra. Si em col·loco el collaret de les
justes paraules, potser m’enfarfollaré entre tantes justes paraules
que no diré. Si em tapo amb la capa de la fantasia, potser seré
l’ésser més fantàstic sobre la capa de la terra. Si em vesteixo
amb el vestit de l’alegria segur que seré la persona més feliç del
món, i si em calço les botes de les danses lliures…, em sentiré
com aquella deessa de la dansa a la que admiro tant. I com ella
feia, em posaré a ballar la dansa de la llibertat en totes les seves
possibles manifestacions!
Vestida
i empolainada així, sortiré al carrer, abraçaré als
vianants perduts, els hi explicaré contes que encara no han vist la
llum, convidaré als nens a vestir-se de dracs, de mags, d’elfs, de
follets… Que ballin, que cantin, que riguin, que somiïn, que
creguin en un món millor!
Ben
pensat, els nens ja ho fan, ja juguen i somien sense que hagi de ser
jo qui els ho digui.
Em
sembla que sóc jo la que ja no creu en riures ni cants ni danses
lliures, i per això necessito dibuixar, pintar, escriure sobre
somnis impossibles i inventar-me el dia dels dracs per a petits i
grans.
Si de debò no hi creguessis (en riures, cants i danses) no dibuixaries ni pintaries ni escriuries.