Des
de dalt del turó, avui recordo el primer article que vaig publicar
en aquest bloc (el 19 d’octubre del 2009 m’estrenava), en el qual
parlava del cor.
D’un
cor que bategava fort perquè era la primera vegada que m’atrevia a
entrar en una dimensió desconeguda. Amb el pas del temps, aquest cor
no ha deixat de fer-se sentir, com si digués: “Ei, que jo no sóc
un cor fet de xips i xaps!”
No,
encara que em senti com un mag traient conills il·lusoris d’un
copalta, la veritat és que del cor real n’esdevé un de virtual.
La
realitat i la virtualitat van ara de la mà i ben mesclades. El cor
real batega i el virtual es manté a distància com si així pogués
trobar el punt intermedi en unes històries elaborades entre la
realitat i la fantasia.
Parlar
amb els fills, a vegades, és el mateix. Un fill, de petit, era tan
nostre que, aleshores, ens era real. Amb el pas del temps, amb la
independència natural i inevitable, amb la manca de realitat que
s’esdevé en no necessitar-nos, els fills són éssers que es van
convertint en éssers virtuals.
Jo,
com a mare que era, he anat desapareixent també de la seva realitat
i ja només em queda, per continuar viva d’una manera o altra,
cartejar-me amb ell. El truco per telefon i li dic:
“Hola,
fill, només et volia dir que el que t’haig de dir ja ho llegiràs al
bloc.”
