Des
de dalt del turó, mentre es va fent fosc, avui escric
sobre fer llistes.
Fer
llistes com qui col·lecciona coses inútils, o només útils per a
recreació dels sentits, que no és poc i, a més a més, mentre
decidim de que anirà la llista, anem ficant la cobdícia dins d’un
flascó per a que sedimenti i deixi anar un pòsit celestial.
Hauríem
d’escriure sobre la col·lecció de coses que es poden ficar dins de
flascons. Coses que em venen al cap…, com ara l’olor a desig de
posseir quanta més matèria millor. Matèria morta, o viva, o entre
un estat i un altre, experimentar que ja n’hi ha prou. Massa espera,
massa dies sense anar enlloc i, mentrestant, massa matèria que es
transforma i que, tot i ser nostra, ni nosaltres mateixos reconeixem.
Ficar
en els flascons tanta matèria com sigui possible per a que acabi
sent només això: matèria col·leccionada que el pas del temps
evaporarà, com els dos dits de vi deixats al cul del porró.
I,
de cop i volta, s’obren les portes de les grans portalades d’espais
semblants als de les catedrals immenses, amb la perspectiva de caps
de sants, d’ovelles i cabres, ocells i felins, de rostres humans de
pobres i vells, de tot tipus de flora enmig dels símbols d’alfabets
perduts, llengües que ja no sabem identificar.
Pedra
treballada. Plaer oblidat.
Sempre
m’han encisat les aparicions extraordinàries sobre aquests materials
durs, sorgits de dins de les seves ànimes fredes i compactes,
gràcies a un llenguatge universal. M’hagués agradat ser un escultor
de símbols.
Fer
llistes de coses que no hem fet i, alhora, fer llistes de les coses
que hem fet, ens pot donar una perspectiva de nosaltres mateixos. On
som, qui som, què som, i, a més, on ens agradaria encara anar, fer
i ser.
Escrivint
així, em sento matèria ficada dins d’un flascó.
