Dalt
del turó,
avui és negra nit amb olor de fum. He sortit a donar un tomb per
aquests carrers solitaris i ara penso que sempre m’ha agradat anar
sola. La solitud és la meva millor amiga. Si em quedés sola del
tot, experimentaria el que desitjo i mai no puc, ja que sempre
acostumo a anar acompanyada per molta gent. Per gent variada. Gent
que parla i parla i et pregunta pel temps, per les vacances, per la
vida que fas o pel que deixes de fer… Gent que t’escorcolla de dalt
a baix amb pensaments portats a la paraula i t’etziben preguntes
grolleres, et desitgen sorts emmascarades, et transformen en tot allò
que ells s’imaginen perquè, quan tu vols informar-los o explicar-te
o proporcionar una altra visió de la que tenen de tu, van i se’t
giren d’esquena; ja no t’escolten, no els interessa el que els hi
puguis dir. Ells es creuen capaços de dibuixar un plànol de la teva
trajectòria, d’escriure un llibre d’anècdotes i de fets sobre la
teva persona, es creuen amb el dret de definir-te, de jutjar-te, de
parlar de tu, de criticar-te, d’ensabonar-te o de llençar-te per les
escales avall.
Som
educats, som polits, som gent interessant, culta, professional… ,
tenim els nostres propis gustos i disgustos, les nostres dèries i
manies, les nostres obsessions portades a l’extrem. Som solitaris
però ens agrada anar acompanyats. Som tristos però ens agrada anar
de marxa. Som introvertits però ens enrolem en demostrar que no ho
som. Som atrevits i ens quedem a casa, pensant que ens agrada estar
sols amb l’única companyia de nosaltres mateixos.
Tenir
un bloc fa que m’adoni molt més d’aquesta solitud estranya que em
posseeix de vegades, perquè, tot i anar sols ens atrevim a tenir
família i a pensar en els altres perquè som capaços i
responsables. Tot i anar sols ens enfrontem al món.
