Fotografia d’en Grocdefoc (estiu 2010)

Fa una bona temporada que, quan arribo a casa, tinc la sensació de que la casa m’enxampa, les parets em cauen al damunt, fins i tot el sostre crec que ha baixat de nivell.

Ho vaig experimentar durant l’última pintada i neteja a fons de tota la casa. Aleshores vaig haver de despenjar quadres, guardar objectes, tapar mobles… i, de sobte, amb l’absència de tot plegat, la sensació d’un gran espai lliure es barrejava amb l’espai del jardí i del cel.

Però és clar, un cop pintades totes les estances, vaig tornar a col·locar al seu lloc els quadres, les cortines, els llums, els objectes… Sí, tot semblava nou i resplendent. Però, de mica en mica, els objectes em tornen a robar l’espai que, dia a dia, començo a necessitar com l’aire que necessito per respirar.

Em sento presonera dels llibres, doncs només de veure els seus lloms, ara d’un, ara d’altre, durant tant de temps tots junts, arrenglerats des de baix fins el sostre, en una llibreria al bell mig de la casa, no puc evitar que cada dia em vinguin al cap cadascuna de les històries que he llegit.

Si els llibres em parlen d’històries una i una altra vegada fins l’avorriment (quan els vaig llegir cap d’ells no em va avorrir), els quadres de les parets, amb els diferents mons que representen (més aviat són mons imaginaris), m’absorbeixen cap  a espais irreals, paral·lels als espais reals atapeïts alhora d’andròmines de totes formes, volums i colors.  Cada andròmina, també és una història (aquestes històries són les que formen part de la meva pròpia vida) i representen records, sentiments que amb el pas dels dies, dels anys, experimenten canvis anormals i ja no sé si recordo el fet per la importància del fet en sí, o perquè cada dia l’objecte en qüestió m’obliga a recordar un fet que potser l’hauria mig oblidat de no tenir el testimoni corcó, cada dia de la meva vida, davant del nas, dels ulls i del pensament.

Si austeritat és sinònim de mínim, voldria ser minimalista. Austera ja ho sóc, en un altre sentit. Pel que fa als espais encara n’he d’aprendre i començo a pensar que he d’emprendre un nou camí. Cada etapa de la vida m’ha representat canvis… i, últimament, aquest nou camí d’alliberament de les matèries que m’aclaparen, se’m fa més evident i necessari dia que passa.

Però, -com dir-li als amics pintors, que els seus quadres i d’altres que tinc de tota una vida (fins i tot n’hi ha dels meus avantpassats que també eren pintors), que els despenjaré, que els guardaré al soterrani i que començaré a viure en espais vuits?

-Com s’ho prendran la resta de coneguts i família que sempre m’han anat regalant el que ells han cregut que a mi em podria agradar (i de fet quasi sempre l’han encertat), que ara jo ho arreplegui tot i ho faci desaparèixer, entestada de cop i volta en llençar per la borda tots els estranys reculls d’objectes materials, quan jo només visc per voler concentrar-me i escoltar les pròpies veus immaterials?

He començat a detectar que l’acumulació de formes al meu entorn, em priven moltes vegades de poder-me concentrar tal com voldria, per exemple, quan escric. Tinc la sensació de que els objectes em criden, els quadres obren els seus espais hermètics perquè jo m’hi perdi, els llibres s’obren i es tanquen sols al meu voltant, em xiuxiuegen mots que no necessito per a la història que vull explicar… és com si em fessin perdre el temps, com si fossin obstacles prou clars per fer-me caure una i una altra vegada.

Continuaré pensant com m’ho faré… per aconseguir que la casa comenci a volar, alliberada del pes i de la repetició…, però, com fer-me minimalista si a mi m’agrada tant l’art preromàmic…, el clàssic…, el gòtic…, el modernista…?  

Tweet