Quan era més jove m’emocionava molt sovint. Era la impressió de la sorpresa davant d’un nou descobriment.

Emocionar-me em costa cada vegada més, tot i que encara em puc sorprendre quan escolto una història inesperada o veig una imatge d’una estètica que va més enllà de l’estètica natural per ella mateixa. Posem per exemple un ocell.

Quan vaig veure un moixó per primera vegada em vaig emocionar en comprendre que existien éssers vius tan diferents de mi. El seu cor bategava com el meu, i saltava, i caminava, i obria el bec com jo obria la boca, i em tenia por, com jo n’havia tingut d’ell en el moment del descobriment. Ara que ja sóc gran, n’he vist molts d’ocells i encara m’agraden, però ja no m’emociono.

Quan surto de casa,  cada matí hi ha un grup d’ocells damunt d’un cable de telèfons, a tocar la façana de casa,  i quan jo els veig a ells, ells també em veuen a mi i emprenen el vol a la desbandada, com si jo els hi fes por o potser perquè no es volen arriscar a ser  caçats…

 L’altre dia, un grup d’ocells romanien arraulits, estàtics, damunt del mateix cable de telèfons. Davant la boira no hi veien tal com jo no veia res davant la boira d’aquell matí. No es van moure, es van arraulir encara més, com si es protegissin els uns als altres de les meves probables males intencions; preferien arriscar-se al meu pas abans de volar sense visió.  Vaig sortir calmosament, no volia espantar-los…  I, aleshores, oh màgia, em vaig emocionar perquè de nou vaig comprendre, tal com ho havia fet de petita, que els ocell i jo no som tan diferents.

Tweet