Si el fet de dormir m’havia representat un plaer fins aleshores, a partir del moment següent dels fets viscuts, dormir se m’havia transformat en un estat d’eufòria i somnambulisme. Ja mai més tornaria a cloure els meus ulls que, a partir d’aquell dia, se’m van tornar tan grans com els discos antics -i no tan antics- de vinil.
Us imagineu? jo, amb la cara més petita que una nina i els ulls tan grossos com uns plats de música.
En fi, quan hom viu algun fet inesperat que penetra en la seva ment com un tret o un cop d’aixada, ens podem quedar per uns instants, per unes hores, o per tot el que ens resta de vida, inconscients, mig morts, trasbalsats, immòbils, amb la sang glaçada, amb el cor mig aturat, amb les parpelles enganxades a les celles, o, sigui, veient com passa la vida d’una altra manera.
El cert és que recordo que un dia vaig viure uns fets que em van trasbalsar, que em van canviar el rumb, que van representar un abans i un després, el final d’una filosofia per començar-ne una altra, un canvi de ritme, d’estil, d’interessos. Ara, ja no espero res, tot em ve allà on sóc. Hi ha dies que arriben idees desballestades, altres dies són idees genials; en d’altres, la ruta que segueixo em duu a paratges estrambòtics, a places plenes de gent, a llocs on s’ensuma una olor característica i que jo ja no reconec. Haig de tornar a néixer, aleshores, com si hi arribés per primera vegada, com si tornés a sentir un disc de vinil per primera vegada, em sorprenc dels sons i de les melodies, de les harmonies que encara existeixen en els ambients, en els paisatges, en la gent que fa bona i mala olor, en la gent que viu engabiada o encara molt més lliure que jo, en la gent que pensa com jo o que pensa tan diferent, i que sembla que mai no arribi res a la nostra vida, quan de fet, hi arriba tot, perquè encara posseïm tots els sentits que ens fan reaccionar.
No em pregunteu quins fets vaig viure, perquè aquests no importen.
Hola Grocdefoc!
Els teus escrits continuen plens de frescor i tan originals com sempre. Ara bé: el que ha canviat molt és el teu bloc. No sé quan vas fer el canvi perquè feia molt que no passava per aquí (la feina que m’aclapara), però celebro que l’hagis fet. Jo també tinc tots els meus blocs amb WordPress. El meu bloc en català el vaig crear amb un tema molt antic (el més antic de WordPress) que no em permet gaires sofisticacions quant al format, però no el puc canviar perquè tinc tants i tants “posts” (93) amb tantes fotografies, en molts casos posades “artisticament” (feina d’hores en cada cas), que si canvio el tema del bloc em caldran anys per tornar-ho a posar tot bé. Una llàstima. Tanmateix, el bloc que tinc per als meus estudiants de català l’estic renovant i he canviat el tema al mateix que tu tens ara. N’estic molt contenta. Puc fer tantes coses interessants! A tu també et queda molt bé, més bé que el tema que tenies abans, però saps que el podries aprofitar molt més? Si et cal alguna explicació de com fer això o allò demana-m’ho, d’acord?
Una forta abraçada des del Canadà,
Shaudin
Hola, Shaudin. Primer de tot, gràcies per no oblidar-me. Sempre he sentit admiració per les persones amb capacitat de fer tantes coses que els hi agraden, i tu, ne’ts una d’elles. Ets un exemple. Quan passejo pels teus blogs me n’adono. Tants projectes! i el millor de tot, és que els vas portant a terme. Saps relacionar-te. Tens constància, les coses clares i no abandones els teus somnis. A mi em costa tenir un blog que s’enllaci amb la resta, no en sé prou. Em vaig aprenent de mica en mica. Sóc al WordPress, no per la meva voluntat (tot i que estic molt contenta) sinó perquè un dia sense esperar-m’ho, els dels Bloc.cat van migrar tots els seus blogs al WordPress. Per això tinc ara un blog wordpress. I ara em trobo investigant en aquesta nova plataforma. Però no tinc massa temps (la feina real em porta últimament maldecaps, preocupacions i disgustos, com a tantes i tantes persones que van caient en l’espiral dels últims temps), i em sento sense massa il•lusió de tirar endavant cap dels meus somnis. Fins i tot he acabat dubtant d’ells. És una llàstima, ja ho sé. Sí que m’agradaria preguntar-te com fas això o allò, però de moment, no et vull fer perdre el temps perquè jo tampoc no en tinc massa per dedicar-me al blog. Et torno a donar les gràcies, i t’asseguro que el dia que tingui una pregunta concreta sobre els blogs, no dubtaré en preguntar-t’ho, com per exemple, Com puc enllaçar el teu blog, per tal que es vegi en el meu, perquè puguin entrar en el teu blog des del meu blog? No ho sé fer.
En fi… tot arribarà. Et desitjo molt d’èxit en tot el que vas fent. Una abraçada des del Baix Penedès. M. Pilar Martínez