Com un disc de vinil

Si el fet de dormir m’havia representat un plaer fins aleshores, a partir del moment següent dels fets viscuts, dormir se m’havia transformat en un estat d’eufòria i somnambulisme. Ja mai més tornaria a cloure els meus ulls que, a partir d’aquell dia, se’m van tornar tan grans com els discos antics -i no tan antics- de vinil.  

Us imagineu? jo, amb la cara més petita que una nina i els ulls tan grossos com uns plats de música.

En fi, quan hom viu algun fet inesperat que penetra en la seva ment com un tret o un cop d’aixada, ens podem quedar per uns instants, per unes hores, o per tot el que ens resta de vida, inconscients, mig morts, trasbalsats, immòbils, amb la sang glaçada, amb el cor mig aturat, amb les parpelles enganxades a les celles, o, sigui, veient com passa la vida d’una altra manera.

El cert és que recordo que un dia vaig viure uns fets que em van trasbalsar, que em van canviar el rumb, que van representar un abans i un després, el final d’una filosofia per començar-ne una altra, un canvi de ritme, d’estil, d’interessos. Ara, ja no espero res, tot em ve allà on sóc. Hi ha dies que arriben idees desballestades, altres dies són idees genials; en d’altres, la ruta que segueixo em duu a paratges estrambòtics, a places plenes de gent, a llocs on s’ensuma una olor característica i que jo ja no reconec. Haig de tornar a néixer, aleshores, com si hi arribés per primera vegada, com si tornés a sentir un disc de vinil per primera vegada, em sorprenc dels sons i de les melodies, de les harmonies que encara existeixen en els ambients, en els paisatges, en la gent que fa bona i mala olor, en la  gent que viu engabiada o encara molt més lliure que jo, en la gent que pensa com jo o que pensa tan diferent, i que sembla que mai no arribi res a la nostra vida, quan de fet, hi arriba tot, perquè encara posseïm tots els sentits que ens fan reaccionar.

No em pregunteu quins fets vaig viure, perquè aquests no importen.



Desaparèixer

Des de dalt del turó li dono les gràcies a Joseph B… que, tot i el meu llençol blanc que m’ha caigut al damunt, m’empeny a ser aquí, i voler explicar coses…

Desembre glaçat, avui al matí, i jo, intentant no relliscar muntanya avall. M’ho he pres
amb calma, i tan sols a trenta per hora he pogut admirar els camps i els pedruscalls
amb la pàtina blanca de la glaçada. Em semblava estar baixant d’un conte.   “Si volgués, podria desaparèixer per aquestes
contrades i ningú no em trobaria”.  Això és el que he pensat -no ho he pogut evitar-; i no me’n penedeixo, ja que fa molt
de temps vaig decidir que no m’havia de saber greu res del que sorgís de la
meva ment, perquè si així sorgia, és que deuria tenir algun sentit, i millor
seria seguir-me la veta, que no pas negar l’evidència del que jo sóc, sento i
penso.

I aquesta idea de la desaparició ja veig que em continuarà fins que no
aconsegueixi tenir l’encapçalament d’aquest bloc de nou arreglat. Però bé, tot
arribarà. Ara, deixem-ho córrer perquè no era d’això del que volia parlar.

Però la desaparició em continua inspirant i, ara recordo que no fa massa temps vaig
escriure:

És quan dormim, quan som, en realitat, la forma
més pura de continuar essent, mentre romanem desapareguts.

M’agrada dormir -es nota-, sempre m’ha agradat molt… Potser serà perquè també m’agrada, de tant en tant, desaparèixer.

Grocdefoc