Tinta xina. Autoretrat per Maria Pilar Martinez Herrero, 1985
Feia temps que m’havia oblidat d’aquest dibuix. Avui, 2 de juny de 2012, vist amb la perspectiva del temps, m’ha fet recordar que aleshores em trobava plenament dins d’un laberint existencial. Coses de la vida i de l’art.
El dibuix és molt dels anys vuitanta, a mí m’agrada. A més expressa perfectament això del laberint existencial. Avui el panorama formal ha canviat molt i segurament les circumstàncies personals també, així, doncs, avui l’autoretrat sortiria d’una altra manera. Jo crec que seria un bon exercici tornar a fer un altre autoretrat avui. De cap manera crec que sigui un dibuix de princeses ni de col.legi de monges, les corbes gruixudes de tinta xina li donen una força que cap dibuix de priceseta o de col.legi de monges tindria. Repeteixo, m’agrada.
Salut
Francesc Cornadó
Penso que sí, que seria un bon exercici… perquè, a més, de fer-lo em resultaria una sorpresa per a mi mateixa. El que tenen de bo les expressions artístiques, si no són realitzacions molt meditades i estudiades, és aquest component de meravella, el d’anar descobrint capacitats que de no pintar, o dibuixar, o escriure… no les descobriríem ni coneixeríem mai. Potser algun dia tornaré a sentir la necessitat de dibuixar i sorgirà un retrat o a mi em semblarà que és el meu autoretrat. Gràcies pel teu comentari, Francesc.