Des de dalt del turó sento la tarda esventegada, els ocells captivats per la velocitat, els verds apagats per una sequera que avança, i les tardes succeeixen els matins d’una manera trafegadora. Sembla que res vagi enrere. Voldria ser més conscient de tot el que està passant, però només em tinc a mi per sobreviure i em sento anar a la deriva; no em basten les explicacions per tal que comprengui el fracàs, de nou, de tots plegats. I aquí li interessarà, tot això que dic des d’un extrem del món? i em dic que llençar els pensaments a l’espai és com entrar en la mar i esquitxar l’aire amb el grapat d’aigua que hi cap a les mans. Sí, esquitxos i mots venen a ser el mateix, la mar el diccionari universal i els esquitxos les nostres pròpies paraules, minses, descolorides, cansades i velles, esgotades d’estirar les llengües, d’aguantar o entomar noves revenges que dormien un son profund i alhora lleuger.
Diuen que els crancs caminen de costat i i que els de la mar tenen dues potetes en forma de rem…
Nosaltres, els éssers humans, qui sap si som els únics que caminem enrere i a la deriva.
Nota: Cenefa confeccionada amb imatges predisseyades
