Caminar enrere i a la deriva

Crancs

Des de dalt del turó sento la tarda esventegada, els ocells captivats per la velocitat, els verds apagats per una sequera que avança, i les tardes succeeixen els matins d’una manera trafegadora.  Sembla que res vagi enrere. Voldria ser més conscient de tot el que està passant, però només em tinc a mi per sobreviure i em sento anar a la deriva; no em basten les explicacions per tal que comprengui el fracàs, de nou, de tots plegats. I aquí li interessarà, tot això que dic des d’un extrem del món? i em dic que llençar els pensaments  a l’espai és com entrar en la mar i esquitxar l’aire amb el grapat d’aigua que hi cap a les mans. Sí, esquitxos i mots venen a ser el mateix, la mar el diccionari universal i els esquitxos les nostres pròpies paraules, minses, descolorides, cansades i velles, esgotades d’estirar les llengües, d’aguantar o entomar noves revenges que dormien un son profund i alhora lleuger.

Diuen que els crancs caminen de costat i i que els de la mar tenen dues potetes en forma de rem…

Nosaltres, els éssers humans, qui sap si som els únics que caminem enrere i a la deriva.

Nota: Cenefa confeccionada amb imatges predisseyades



Em vull distreure del Nadal

Em vull distreure del Nadal… no és que no m’agradi,

el que passa és que avui no hi penso… al cap, hi tinc altres històries. I des de dalt del turó, avui vull dir que de
tant en tant m’agrada escriure per escriure, perdre’m entre les paraules i que
aquestes em duguin a on elles volen, a on elles anhelen arribar. Que, per cert,
mai és el lloc que jo m’havia imaginat d’un bon principi. Això em passa per
deixar-les anar lliurament i no voler-les fermar, ja que crec que això seria
una mala passada perquè elles no haurien de ser esclaves de ningú..

Però aquests -ningú i aquests algú, aquest jo, tu,
ells o els altres-, els qui en saben i no en saben tant, si no intentem
dominar-les no podrem definir, ni explicar el que volem dir.

Aquestes paradoxes entre el que és i el que hauria de
ser, el que pot ser i que ens agradaria que fos… sempre m’han tingut
enxampada en un lloc estrany, en un paisatge interior erm i feréstec, per on
puc contemplar les paraules tal com van campant elles soles, es desplacen amb
una voluntat i un moviment propi que les defineix i les diferencia les unes de
les altres… com si anessin a la recerca (tal com faig jo) del seu lloc, des
d’on fa tant de temps que van marxar -o que algú, o ningú, o jo o tu, o ells o
els altres-  les van apartar del seu lloc original.

Què vull dir amb tot això?  Doncs que no he estat jo la qui ha escrit
aquesta vegada, sinó que m’ho han fet escriure les paraules que dansen soles
pel meu interior. Elles em dicten, no sóc jo la qui vol dir això o allò, avui
són elles les que m’han fet servir a mi, m’han fet la seva esclava
incondicional, la seva traductora de sons… i traïdora per ignorància.

  Bones Festes
a qui em llegeixi!