Amb les ninetes dilatades

Avui tocava anar a la consulta de l’oftalmòleg per a un control anual que li havien recomanat al meu company. L’he acompanyat perquè després de les gotes que l’instauren, amb les ninetes dilatades durant una bona estona, les llums i els reflexos dels carrers, dels semàfors i dels vehicles ens poden jugar males passades… i nosaltres sempre depenem del cotxe per anar amunt i avall, del turó a la ciutat i de la ciutat al turó. Mentre esperàvem que el cridessin, al davant nostre hi havia una dona i un home asseguts l’un al costat de l’altre i, cadascun d’ells, duia un bastó. En adonar-me d’aquest complement d’indumentària i, sobretot, de seguretat, he pensat: “Aviat nosaltres serem com ells i, tant el meu company com jo, també haurem de portar bastó” I he tornat a pensar: “Són macos; macos i tendres; vells i preciosos; grassonets com uns moltons acabats de banyar… blancs i rosats, nets i polits, cabells blancs, sabates còmodes…” Es parlaven a cau d’orella, s’entenien amb la mirada. L’un a l’altre s’han donat ànims. “Aviat ens tocarà” –ell li ha dit a ella-. Tots dos s’equilibren, se sostenen les pors i les esperances… els últims dies, els últims temps de la seva vida. Quan l’home s’ha aixecat perquè una auxiliar l’ha cridat pel seu nom: “Sr. Xxxx, Sr. Xxxxx…”, he observat el seu caminar cansat i la seva mirada alentida, i he pogut escoltar el sospir que ha deixat anar com si llavors s’adonés d’on era… La dona s’ha quedat asseguda, no l’ha acompanyat a la consulta. Després (i jo ho sé) li preguntarà fins l’últim detall “Què t’ha dit el metge?” “No res de nou, nena, tot segueix igual, les mateixes pastilles i les mateixes gotes pels ulls. Encara puc veure la teva cara enrogida pel fred, no tinguis por.” Mentre esperaven que l’auxiliar els hi donés un paperet, ella s’ha endormiscat repenjada a l’espatlla de l’home, durant uns curts moments que li hauran pres la son per tota la nit…, “és que als vells els hi costa dormir…”, potser serà perquè tenen por de no despertar-se mai més i de deixar sols i desequilibrats als seus companys de fatigues…?  Qui sap els motius i les motivacions de la gent gran que jo encara no sé. Em falten uns quants anys per arribar-hi, però ja m’hi començo a veure reflectida i no sé mirar cap a una altra banda. Quan per fi han cridat al meu company, jo sí que he entrat amb ell a la consulta, mentre m’anava sentint el cor encongit, l’ànima saltant desesperada, l’esperit rebregat i tota jo feta un nyap…“Tot va bé, ara ja no ens hem de veure fins d’aquí un any” –ha dit el metge- i jo m’ho crec i he tornat a respirar tranquil·la.

This entry was posted in Relatsencatala and tagged by grocdefoc. Bookmark the permalink.

About grocdefoc

Dono la benvinguda a tots els meus amics i a tots aquells encuriosits blocaires que arribin a aquest turó. Els dibuixos, pintures i collages que apareixen en aquest bloc són de creació pròpia, si els feu servir us agrairé citeu l\'autoria i el bloc de procedència. grocdefoc@hotmail.com www.relatsencatala.com (Autor: Grocdefoc)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *