Quan a primera hora de la
tarda he intentat tornar al turó,
la sorpresa ha estat d’allò més agradable i alhora captivadorament
literària: Els turons romanien desapareguts enmig de les boires
baixes. No fa massa dies que vaig escriure que les últimes boires
m’havien fet pensar en insinuacions de cabelleres de bruixes que
anaven a la deriva.
Avui no, no hi anaven pas
a la deriva, sinó que havien decidit estendre totes les seves
llargues cabelleres grises per entremig dels boscos i pels cims dels
turons. La meva casa, entre altres cases, s’havia quedat invisible
del tot… i jo, amunt, molt conscient de la meva inevitable
desaparició per anar cap a la invisibilitat en una tarda de vigília
de reis.
I mentre m’anava fent
invisible, he recordat altres tardes de reis, quan jo tenia un nen
petit i m’agradava creurem que jo era un dels reis mags i li anava a
comprar joguines, llibres, pintures, quaderns… fins que, de cop i
volta el nen es va fer gran i em va dir que ja no calia que em gastés
els diners amb coses que ell no necessitava… perquè des de sempre
les joguines se les havia fet ell, de llegir, pintar i escriure en
passava olímpicament. A ell li anava la música (i jo, de música,
ni idea).
-Us imagineu la meva
trencadissa interna? Però el cert és que vaig agrair la seva
sinceritat, la seva predisposició a no deixar-se seduir mai pels
regals, ni pel consumisme pur i dur que jo havia tingut cura en
fer-li veure de mica en mica que malament rai si només depenem del
materialisme per ser feliços o per quedar satisfets, però sempre
procurant no arrabassar-li les festes màgiques.
Aquest any (de tant en
tant encara li faig algun regalet a un noi independent des dels vint
anys -i d’això ja en fa vuit-) li he comprat un jersei molt maco (és
possible que no sigui del tot del seu estil, però he procurat no
comprar-li res que m’ho pugui llençar pel cap, cosa que mai feria,
però sí que potser ho pensaria i amb certa raó potser diria: Però
mama, per què m’ho has comprat si ja saps que jo no me’l posaré
aquest jersei… que jo no en porto de jerseis !... I jo li
tornaria a preguntar: Aleshores, fill, com vas vestit?
I és quan recordaria que
un dia, la Ramona -que aleshores m’ajudava amb la neteja de la casa i
a posar ordre a tot plegat- em va venir a buscar i en va dir: Vingui,
miri, ja ho ha vist això? I em va dur a l’habitació de rentar i
planxar, i em va ensenyar una samarreta que s’aguantava dreta tota
sola damunt de les rajoles… No era de brutícia -no penseu
malament-, només era perquè dins d’aquella samarreta n’hi havien
cinc o sis… i s’havia d’aguantar dempeus a la força. L’estil del
meu fill és estranyament capriciós. O no.
-Com em puc entendre (i
això només fa a la roba) amb el meu fill… si va vestir d’una
manera que jo no hi he anat mai?
I és què, la unió perfecta entre
pares i fills mai es podrà donar, per més que la relació sigui
bona, cordial, sincera… Sempre he volgut tenir molt clar i present
que pertanyem a diferents temps i sensibilitats, ens movem per
diferents escales de valors (perquè els valors no és que canviïn
però sí que s’adapten a altres manifestacions), interpretem el món
i les seves circumstàncies de manera distinta… o amb moltes
matisacions… i els fills sempre seran molt més joves del que són
per als pares, per més que els intentem veure grans.
Tot això m’ho ha fet pensar l’article
de “http://isolat.bloc.cat – Reflexions isolades-: “Felicitat
relativa” de 29/12/2009;
-Saps, Carles? Un dia qualsevol, anant
passejant, veig alguna cosa que m’agrada, i si puc comprar-la, penso:
Oh, que maca que és! A qui li podria agradar més que a mi?
I aleshores em ve al pensament algun
amic o amiga, el meu company, algun/a company de la feina, el meu
fill… i encara que no sigui cap aniversari ni celebració, vaig i
els hi regalo perquè aquell llibre, aquell petit objecte, aquell
petit detall…m’ha fet pensar en ells. No cal esperar acomplir anys,
no cal que sigui Nadal o Reis, i no cal que s’hagi de comprar una
joia o el regal més car del món per sentir que l’altre t’estima…
no, jo sempre demano que els regals que em facin mels facin amb les
mans i amb el pensament. Que siguin creatius. Aquests són els
regals que més aprecio. El meu company em regala poemes que de tant
en tant, com una sorpresa, me’ls trobo per la casa… però és clar,
si tothom fes com nosaltres… adéu al capitalisme.
Gràcies pel teu escrit que m’ha fet
pensar en tot això.
Tens raó. La intenció sempre és la de regalar alguna cosa que faci feliç a algú estimat per a tu, alguna cosa que necessitin i que esperes que els hi agradi.
M’has recordat a la meva mare quan has dit que regalaves roba que no li feia el pes al teu fill, a mi també em passa el mateix, però més que el regal aprecio les ganes amb que se me’l dona, així que si no me’l poso normalment, en dies de festa amb la família acostumo a dur aquesta roba, que en el meu cas acostuma a ser més «formal». No sé si m’he expressat prou bé, la veritat.
Tens raó a que a vegades fills i pares no coincideixen en la forma de pensar, però sí que podem entendre el per què penseu d’aquesta manera, igualment vosaltres enteneu la nostra conducta.
És com quan em diuen: «No tornis tard, que sinó no podem anar a dormir tranquils, si us plau». I encara que quan torno a casa ja estan dormint, i no he arrivat excessivament tard (la 1.30 de la matinada), sé que estan amb l’orella posada, perquè tinc 17 anys, i ells em veuen com un nen, encara que jo no me’n consideri i vulgui ser més «adult». Això ho he dit pensant en quan vaig sortir fa 5 dies.
Vaja, a tot resumir, sí que ens entenem, així que no són posicions irreconciliables, i cadascú dóna la seva part per a que aquestes relacions funcionin i les tinguem amb un molt bon apreci, que al cap i a la fi, la família és la família,sempre estarà allà, ja que alguns amics, no hi seran quan les necessitis.
Saluts!
P.D.: Si signo com a Carlos, no és perquè em desagrada que em diguin Carles, al contrari, és perquè tota la vida m’han dit així, encara que a casa parlem el català. I si m’han dit així des de petit és perquè el meu pare és d’un poblet molt petit d’Aragó, així que encara que han fet esforç per parlar a casa el català el més correctament que han pogut, des de el començament m’han anomenat així fins ara. És que m’haa sobtat i agradat que t’adrecessis a mi així, i m’ha agradat fer un apunt en una situació personal meva, ja que els noms, al cap i a la fi, no ens distingeixen com a individu propi.
Jo em dic Carles/os perquè els del meu voltant m’han denominat així, però com sé qui sóc jo? És una pregunta filosòfica que he trobat llegint el Món de Sofia, i és ben certa, per això he fet l’apunt.
Saluts!