Hom
s’ho pensa dues vegades abans de donar-ho a llegir. Què dic? Dues?
Deu, si cal, o vint!

Hom
s’emprova la claror i s’enlluerna ell mateix. Es vesteix de festa
major, de blanc emblanquinat, tan enlluernador com les parets d’un
poble costaner que mai no serà el seu.

Hom
se’n va carrer amunt o carrer avall fins trobar una font on poder-se
remullar i tastar la salabror estranya de tot plegat.

És
estiu i cada dia és una mica més estiu.

És
cel compartit amb la mar blava.

Hom
s’ho pensa dues vegades… o no s’ho pensa cap.

I
apa, cap el bloc perquè, senzillament, té ganes de perdre’s
en un altre estiu que tanca portes a la calor i obre finestres a la
nit.

Tweet