La Mort i l’Àngel

Ahir, la senyora Mort em va provar. Però, ja va comprovar que encara no era la meva hora. Una provatura, si fa no fa, de la meva resistència física, emocional, el grau de la meva por, de la meva esperança per voler viure una mica més. No em va provar a mi sola, sé que ahir -com cada dia- va ser dia d’accidents. Després de molts i molts dies sense ploure, les carreteres són una trampa mortal, per més que hom s’hi enfronti amb valentia i entri en elles amb plena consciència de la pluja i de la velocitat a la qual ens aconsellen anar. Per més cura que se’n tingui, de vegades no n’hi ha prou. I plataplaf! per uns instants vaig pensar ja sóc morta. Però no, després del xoc enmig de l’obscur de l’hora, dels primers sorollets somorts d’estranys cruixits i de la primera visió d’unes llargues branques d’arbres bellugant i espolsant damunt dels motors fumejants una pluja fina i assassina… jo, amb el nas enganxat a l’airbag, les mans soldades al volant i sense les ulleres de miop perquè m’havien saltat, vaig tornar a pensar, jo no m’he mort… però… i els altres?

Encara ignoro perquè el meu cotxe va patinar i se’n va anar a l’altra via amb la mala sort que venia una furgoneta amb un home i un noi plens de plans i de feines per fer. Pujaven la carretera tranquil·lament, i jo la baixava encara més tranquil·lament, no tenia cap presa, era conscient del mal temps que feia, però tot i amb això… els vaig envestir.

Tampoc no era l’hora de la mort ni de prendre mal per a ells, suposo que els hi va passar igual que a mi, un bon ensurt i un pensar I ara què? Què ha passat?

Abans de sortir del cotxe algú em va preguntar Com està? S’ha fet mal? i quan em va veure, es va dirigir tot seguit a la furgoneta per preguntar el mateix. Anava prement les tecles d’un mòbil i ja estava donant informació de tot plegat.

Aquests personatges que apareixen en les escenes sobtades del teatre de la vida i que sense cap interès ni un, es preocupen pels altres i fins i tot truquen amb els seus mòbils a la policia, a l’ambulància si cal, als bombers si són necessaris, se’ls solen anomenar àngels. Jo sé que no ho són, però també sé que en la nostra essència humana existeix una part divina, jo ho vull creure així i que en algunes ocasions a tots ens passa, que per més deshumanitzats que ens comportem en altres circumstàncies, sempre existeix el moment en fer cas a aquesta part més noble, més propera a la perfecció que tots duem dins.

Em pregunto Qui deu ser aquella persona? Recordo que li vaig donar les gràcies. Però ara, quan ja ha passat tot, quan tots ens hem pogut mirar les cares, quan hem comprovat que ens hem quedat sense els nostres vehicles, quan els nervis han afluixat… a mi, a soles a casa, em venen les llàgrimes, dono gràcies a la senyora Mort per haver-se estat molt quieta darrere d’un arbre… gaudint de l’espectacle.   L’únic que voldria seria abraçar a aquell senyor que ens va auxiliar de primer moment… per a tornar-li a donar les gràcies.

This entry was posted in General and tagged , by grocdefoc. Bookmark the permalink.

About grocdefoc

Dono la benvinguda a tots els meus amics i a tots aquells encuriosits blocaires que arribin a aquest turó. Els dibuixos, pintures i collages que apareixen en aquest bloc són de creació pròpia, si els feu servir us agrairé citeu l\'autoria i el bloc de procedència. grocdefoc@hotmail.com www.relatsencatala.com (Autor: Grocdefoc)

6 thoughts on “La Mort i l’Àngel

  1. M’alegro molt que estiguis bé. En tot cas la vida ens fa una picada d’ullet…per poder-ho explicar. I tu ho expliques rebé. I també m’alegro que ningú hagués pres mal.

  2. Abans de res dir-te que celebro que estiguis bé i que la Mort es quedés quieteta darrere un arbre.
    El teu relat enganxa d’allò més i el trobo magnífic. Com en saps de contar fets de cada dia (malauradament els accidents també en són) i donar-los un no sé què molt teu, una manera d’escriure entre lírica i humorística, literària i coŀloquial, que copsa l’atenció del lector i no el deixa anar. I un final ben tendre, ben digne.
    Petons.

  3. Pingback: Dies Tèrbols | Des de dalt del turó

  4. Quan arribi la Mort, si no és una mort sobtada, et passarà com li succeeix al protagonista, Joe Gideon, de la pel·lícula All That Jazz (any 1979), de Bob Fosse. Se’t presentaran cinc punts: Negació, còlera, pacte, depressió i acceptació; uns punts que discutiràs i desenvoluparàs, que, en el meu cas, discutiré i desenvoluparé. Em fas una mica d’enveja amb això de viure dalt del turó. Si jo hagués estat una persona religiosa, probablement hagués entrat en una orde religiosa.

    El teu, és un bon article que vessa raó, utopia i sentiment.

    • Gràcies Bounty, per haver-te fixat en aquest article i per les teves paraules. No he vist la pel•lícula. Però sí que és cert que després de l’accident, vaig passar per diferents etapes, to i no haver-me mort: RÀBIA i impotència perquè m’havia passat a mi i pel mal estat de certes carreteres de tercer o quart ordre (baixava del turó, o sigui que no és tan bucòlic com sembla, però tot no es pot tenir). INCOMPRENSIÓ, per no entendre perquè m’havia passat donat que anava molt conscient ja que plovia. ALLEUJAMENT quan vaig comprovar que cap de les tres persones havíem pres mal, només els cotxes (el meu destrossat i que això em representaria haver-me de gastar diners -això si que era inesperat: RÀBIA de nou). Tot i continuar fent vida normal, vaig viure un parell de setmanes dins d’una quietud estranya, el meu cos es NEGAVA a creure al meu pensament pràctic, i em passava hores i hores (només treballo als matins), asseguda completament immòbil i darrere dels vidres, sentint estranyes sensacions, i pensava: i si fos realment morta? De cop hi ests i de cop ja no. Així de fàcil… i com ens compliquem la vida! I les coses que vaig arribar a pensar. Em va passar pel davant tota la meva passada vida, les meves aficions, etc. … i com havia anat a parar a dalt del turó. I és curiós, el futur no m’importava, era com si ja ho hagués fet tot. Suposo que alguna mena d’estranya DEPRESSIÓ va niar en mi perquè vaig pensar que no era prou bona en res ni perquè ni tan sols la mort s’havia fixat en mi, era com si no m’hagués volgut un cop més ( ja que aquesta vegada era la segona que patia un accident que podia haver estat greu, i resumint, físicament no em va passar res). Han passat uns quants mesos des d’aleshores, i suposo que ja ho he ACCEPTAT. No ho sé. Jo no sóc gens religiosa, malgrat anomenar els déus, àngels i diables en els meus escrits. Sí que sóc conscient de que l’atzar de la vida no el podem dominar, i que cada segon que vivim l’hauríem d’assaborir al màxim (cadascú a la seva manera, és clar). Si no et mors, pots aprendre moltes lliçons, com la d’adonar-te que estem vivint de manera molt errada en molts conceptes, però és clar, l’espècie humana sembla feta de matèria de somnis (inclosos els terrorífics), i no hi podem anar en contra. Jo, des de dalt del turó, intento captar el món que m’envolta fins que em sigui possible i preparant-me per a la propera ocasió. Diuen que al tercer cop no falla. M.Pilar Martínez Herrero

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *