Des de dalt del turó, enmig de la nit, avui he d’escriure que em sento tan trista que he
decidit menjar pa amb xocolata.

Jo no puc menjar xocolata perquè el meu cos s’omple d’agulletes que volen sortir i em fa
l’efecte que tinc insectes devoradors entre la dermis i l’epidermis.

Però avui em sento tan trista que he decidit tornar a ser una nena petita, per si així puc
recuperar la innocència, i amb la innocència recuperar la il·lusió
del descobriment, i amb el descobriment l’anhel de continuar amb els
projectes començats, i amb els projectes començats recuperar el
ritme i la disciplina d’un treball voluntari d’escriptura i així
poder-me deixar estar de dramatitzacions reals.

Però és que a mi em va el drama, la tragèdia portada a l’extrem, sí, sí, m’agrada
interpretar els clàssics i sentir-me enmig d’un apoteòsic oceà de
vertígens i commocions.

No sóc actriu, però m’agrada imaginar-me que puc tornar a ser una d’aquelles dones
mitològiques que rebien les primeres reaccions humanes i divines.
Ara, tot i les reals i profundes commocions, aquestes ja no són
noves, sinó massa enquistades en una societat que no vol canviar, o
si més no, que ha d’ensopegar una i mil vegades amb la mateixa
pedra, o sigui, amb ella mateixa.

En fi, escriure sempre em representa un tornar a rebobinar, un tornar als orígens, un
tornar-se a retrobar i a pensar que l’únic que importa (malgrat
l’existència de tantes coses importants), són aquests pensaments
tan nostres que s’acceleren o que retrocedeixen, que volen fer-nos
aconseguir cims o ens deixen abandonats ala nostra sort.

Sí, ben pensat, encara
que em senti les agulles per tots el cos, avui menjaré pa amb
xocolata.

M. Pilar Martinez H

Tweet