Un dels meus dibuixos del 1985

M’he enamorat. Ho puc dir així? M’he enamorat d’una música. D’un saber interpretar els colors, la poesia de les passes, de la calma, de les situacions inversemblants. M’he enamorat de la bogeria que dura un instant etern. M’he enamorat dels dies llargs i dels dies curts, de les nits d’insomni i de les nits de somnis profunds que, surrealistes des de principi a fi, m’ensenyen a entendre les visions d’altres mons. I aleshores, voldria formar part de l’espessa boira, de la subtil lliçó d’història que escolto a la ràdio, i m’imagino l’articulació del nom del mes i de l’any dotze de setembre de mil dos-cents tretze… Oh, adéu, Occitània!

http://mediterrania.blog.cat/2009/03/25/el-significat-de-la-batalla-de-muret/

Però la música que escolto no va de batalles ni de trobadors, ni d’històries passades que encara avui dia ens fan experimentar la manca de llibertat entre els homes.

La música que em té enamorada és fruit d’un saber escriure, de saber interpretar la vida, una part de la vida, cada llibre és un trosset de vida d’algú altre en el què ens reflectim o descobrim el que mai serem nosaltres. I del llibre que parlo, també en parlen a

 http://lectoracorrent.blogspot.com/2008/12/caos-calmo-el-llibre.html

La música que em té enxampada és de Paolo Buonvino, en el seu Caos Calmo

 http://www.paolobuonvino.com/discografia.html

Què puc dir més…? Sí, que mentre l’escolto em sento i visc feliç.

Tweet