Ja fa uns
quants dies que hi vaig anar i en vaig tornar. Un viatge en el temps a
velocitat de vertigen, de tal manera per
a "no sentir quasi res". Només vaig poder observar i observar i
creure que amb el pas dels dies següents, podria destil·lar les observacions amb
l’objectiu d’expressar quelcom que em servís per a mi mateixa i per a deixar-ho
anar en aquest blog.
Observar per
tal de quedar-me amb els mínims detalls, no pas amb els detalls que distreuen
el viatger del seu objectiu principal.
Comoditat podria ser, en certes circumstàncies, sinònim
d’anestèsia. Segons com es viatja, i a més si es té el privilegi de viatjar en plena
comoditat, s’arriba als llocs quasi mig anestesiat. Amb el cervell embriagat
per la constant pel·lícula en totes dimensions entre formes i colors que es
componen i es descomponen més ràpidament del que hom pot assumir. La sensació
d’impotència pel que fa a poder arreplegar en les ninetes tot allò que voldríem
guardar i atresorar, alhora que se’ns evidencia com intangible, se’n fa impossible
d’aconseguir.
Transcric el
que vaig escriure durant el viatge:
"Un desplaçament
per autovies i autopistes en un vehicle còmode i, a més, amb xofer inclòs,
m’han permès anar amb els ulls ben desperts però amb el cos endormiscat, i he
arribat al poble amb la sensació d’anar mig anestesiada.
El meu
esperit s’havia quedat entretingut en les primeres carenes i formes de les
muntanyes que s’anaven succeint al pas dels pobles i ciutats del País Valencià.
Segons l’hora en que s’arriba als pobles, el silenci és total i la quietud
inquietant.
El silenci
com a sinònim de repòs o d’absència. La quietud, com a visió d’una realitat
irreal. Des de les primeres passes, em trobo enmig d’un poble disfressat,
emmascarat. Aleshores comprenc la inutilitat del meu viatge. Sé que no trobaré,
amb el poc temps de què disposo, el que he vingut a cercar.
No trobaré ni
una sola pedra que es mantingui encara en la mateixa trajectòria des del 1876.
Ni tan sols les pedres de la façana de l’Església de Sant Bartomeu. Tancada amb
clau. Portes noves. Façanes restaurades
i fetes servir com a teles immenses pels artistes de la localitat o de la
comarca. Tot és aparentment nou en aquest poble, o amagat sota una patina de
modernitat i art efímer.
L’únic
veritable que em fa sentir en el mateix lloc que el meu avi, és la mola
impressionant de la muntanya: el Puig de la Campana i la màgia que se’n
desprèn. M’agradaria ser una experta en senderismes i emprendre el camí màgic
cap el seu cim. Però fins i tot això m’allunya del meu objectiu i la visió de
la muntanya és l’únic que m’emportaré d’aquest poble-teatre, d’aquests carrers
de poble vell amb ànsies de rejovenir-se.
El vent fa
moure les fulles dels arbres. Cau un aiguat mentre dinem en un restaurant a peu
de carretera. La tarda és gris i a mi em sembla que tot ens empeny a voler
marxar el més ràpid possible del poble. La muntanya mig amagada per la boira no
em permet tenir imaginació, no deixa que
els meus sentits es despertin. Miro els carrers i ni tan sols la pujada que
m’havia imaginat davant l’Església, existeix. O sí? Aquella pujada d’un 12 de desembre de 1876, per
la qual -i segons la meva memòria ancestral- havien pujat unes ombres per anar
a batejar solemnement a un nen, fill legítim de… i de… -De quin d’aquells carrers provenien? -De
quina casa?
Queden poques
cases originals i les que queden són runes de molt després de 1876.
Els morts ja
fa temps que són morts i no es desperten per més que hom ho pugui desitjar dins
d’un desig de disbarat.
-O és que
potser em pensava trobar l’avi, de ben xiquet, corrents per un d’aquest carrers
enfangats (avui empedrats), empaitant-se amb altres nens, relliscant i
pelant-se els genolls?
-O és que
potser em pensava trobar l’avi joiós, somrient sota el seu mostatxo d’època
romàntica, molt content, com si fos l’alcalde, esperant-nos des de sempre per a
rebre’ns, amb un braç enlairat assenyalant la muntanya i amb l’altre braç
dirigint-lo cap a la mar, donant-nos la benvinguda a un poble orgullós de
continuar existint malgrat les vicissituds de la història i de la vida?
Fins i tot la
parla no he heretat… el meu català és tan diferent al català que parlen allà!
Ara, ni d’aquí, ni d’ací, ni d’allà… i
menys encara d’on ni em puc imaginar!
En el fons de
mi mateixa, dono gràcies a l’avi per haver marxat d’aquestes contrades. L’únic
que no entendré és que mai no s’hagués esmentat en les converses familiars
aquesta muntanya màgica de “El Puig de la Campana”.
-Com es pot
deixar enrere i oblidar-la per sempre, no tornar-la a veure mai més? Ara que jo
ja l’he vist (o entrevist perquè les boires l’anaven tapant segon a segon) i
malgrat tot m’ha impressionat, crec que jo no la podré oblidar mai. Potser el
meu avi tampoc la va oblidar mai i són coses com aquestes les que els humans
tenim com a secrets molt personals i que ens pensem (o es pensaven) que no
podien compartir amb ningú.
Crec que el
meu avi ha pogut compartir -a la fi i a la seva manera-, amb mi, l’existència
de la muntanya. I a mi, m’agradaria compartir-la amb tothom.
El Puig de la
Campana retruny en el fons del meu cor, continua plovent a bots i barrals i una
sensació estranya em fa voler marxar del poble. Molt a prop, Alcoi i els seus ponts ens esperen.
La Vall d’Albaida em sorprèn i m’encanto amb els rellotges de sol en cada
carrer del poble d’Otos."
Potser amiga Grocdefoc, el verdader viatge és el mental del abans i del després. El viatge físic pot ser decebedor, perquè s’espera una altre reacció pròpia. L’escletxa que connecta l’ara i el temps del teu avi, s’ha de trobar per la via mental: un lloc, una foto, una paraula, una reflexió…
En fi: benvinguda a la realitat!
Una abraçada!