El dia és gris i una màcula boirosa recorre els camps. Des de dalt del turó em dic: un dia més, un any més que posaré al cistell de les experiències, a la capseta dels records, a la carpeta plena de frases fetes que ja quasi és a punt de rebentar -Plof!-, tot el que aquest vespre esdevindrà durant el sopar amb uns quants amics.
L’any passat -no ho vaig escriure- ja va ser una nit molt especial, i nosaltres, que som uns descreguts, intentem viure les tradicions sota uns altres significats que, si es mira bé, no deixen d’estar units, per fils invisibles, a uns costums que venen de lluny, que es van transformant amb el pas del temps i que s’adapten com costums veritables que arrelaren a l’ADN de la gent.
Si hom vol i ho necessita, pot veure bruixes dansant per entremig dels núvols; si hom vol i ho necessita, creu que la nit va plena d’udols d’éssers condemnats a l’infortuni; si hom vol i ho necessita, percep que hi ha un més enllà inexplicable, i que aquesta nit es pot permetre el luxe de pensar-hi obertament, que ningú el titllarà de bruixot o de maniàtic, ni d’ànima en pena o de persona tocada pel bolet.
Això sí, intentarem posar bolets a la carn que s’està cuinant per a veure si entre els bolets triats n’hi ha un que ens dugui del cert a veure bruixes volant en cercles, envoltant la casa, entrant a través dels vidres, fent-nos xisclar en un moment donat mentre algú ens toca el clatell amb els dits mullats de cava.
Necessitem creure que els nostres morts, durant una nit, són amb nosaltres, gaudint de la nostra vida encara plena i encara assedegada de més vida.
