Nit de bruixes

El dia és gris i una màcula boirosa recorre els camps. Des de dalt del turó em dic: un dia més, un any més que posaré al cistell de les experiències, a la capseta dels records, a la  carpeta plena de frases fetes que ja quasi és a punt de rebentar -Plof!-, tot el que aquest vespre esdevindrà durant el sopar amb uns quants amics.

L’any passat -no ho vaig escriure- ja va ser una nit molt especial, i nosaltres, que som uns descreguts, intentem viure les tradicions sota uns altres significats que, si es mira bé, no deixen d’estar units, per fils invisibles, a uns costums que venen de lluny, que es van transformant amb el pas del temps i que s’adapten com costums veritables que arrelaren a l’ADN de la gent.

Si hom vol i ho necessita, pot veure bruixes dansant per entremig dels núvols; si hom vol i ho necessita, creu que la nit va plena d’udols d’éssers condemnats a l’infortuni; si hom vol i ho necessita, percep que hi ha un més enllà inexplicable, i que aquesta nit es pot permetre el luxe de pensar-hi obertament, que ningú el titllarà de bruixot o de maniàtic, ni d’ànima en pena o de persona tocada pel bolet.

Això sí, intentarem posar bolets a la carn que s’està cuinant per a veure si entre els bolets triats n’hi ha un que ens dugui del cert a veure bruixes volant en cercles, envoltant la casa, entrant a través dels vidres, fent-nos xisclar en un moment donat mentre algú ens toca el clatell amb els dits mullats de cava.

Necessitem creure que els nostres morts, durant una nit, són amb nosaltres, gaudint de la nostra vida encara plena i encara assedegada de més vida.



La nit estelada (la meva col·laboració a Relatsconjunts)

 

 

Una, dues, tres, quatre… punxes; i espirals en forma d’onada; i estels
que semblen sols i un sol que guarda una lluna. Poble adormit o a
punt de desaparèixer sota d’uns núvols que es recargolen entorn del
somni d’un visionari. Tal vegada, els blaus ajuden a entrar en el
misteri de les hores baixes que s’amaguen entre els xiprers del
primer terme, esventegats, preparats per acollir els estels que van
dansant una dansa avial. Per uns segons que poden eternitzar-se, tot
es posa a córrer com en aquell altre conte que deia que la lluna
baixava corrent per un carrer darrera d’una altra lluna, rodolant
plegades i caient cap al precipici de la nit…; en aquest paisatge
podríem dir que són els estels, els què rodolen un darrere
l’altre, per acabar caient enmig de la plaça del poble. Per al meu
gust, i creient-me crític d’un geni, a la catedral dels xiprers hi
manca una mica de llum de lluna.

Grocdefoc