Pintura: Acrílic. Detall de paleta. M.Pilar Martínez Herrero
La vida passa, i dalt del turó no s’atura. Passa i traspassa d’una muntanya a l’altra. Jo, camino cada tarda una hora o hora i mitja, i els pensaments, en comptes d’encalmar-se, sembla que es projectin fins i tot més enllà de l’atmosfera.
El meu cosmos viatja amb mi, camina al meu costat, o millor dit, damunt del meu cap. Surto a passejar per allò que diuen de «fer salut», per prevenir complicacions que ens limitin a fer la nostra santa voluntat. El primer pensament és: «Au, calla i camina, respira fons, allibera’t dels cercles tancats, dels pensaments que donen tombs i que no troben sortida, fes callar la ment, frena els seus despropòsits i queda’t amb una sola idea, amb un sol propòsit, amb un sol projecte…»
Sortir a caminar, però, encara és pitjor. Si tancada a casa entre els meus papers, la ment no para de projectar idees i ja és prou misteri, amb la sortida per entremig del bosc tinc la sensació de que pot arribar a ser una explosió.
Caminar cara la posta de sol, em representa omplir-me d’una energia suficientment potent com per endevinar en el pas dels núvols, multituds d’éssers estranys a la deriva, estols de papallones gegants, caravanes de camells de sis caps i dotze potes. Visions, vet aquí, és el que en trec, de les meves passejades vespertines, mentre jo mateixa formo part de la claror enganyosa del crepuscle.
