De visions i miratges: Una ensopegada

Jugant amb foc 1994-MPilar Martinez Herrero

Buidar-se, vet aquí el suplici plaent. Buidar-se de tots els plaers i de totes les desventures. Buidar-se i quedar-se en no res, més que vuit, més que nu, damunt la roca d’una costa solitària. Talment com vam venir a aquest món formant part d’un magma apoteòsic. I la crida d’altres veus ens despertaren, i el sotrac fou terrible. No veníem del mateix planeta ni de la mateixa galàxia ni de la mateixa ment. Fou un descobriment, una ensopegada, una cruïlla estranya entre mons diferents i, talment, els miralls estaven servits, les coordenades traçades, mentre els vents emergien i les aigües es desbordaven. I així fou, més que inventada, la realitat d’un principi i que encara, a dures penes, segueix el curs d’una naturalesa ferotge i encalmada.



Passejades vespertines

 
Pintura: Acrílic. Detall de paleta. M.Pilar Martínez Herrero

La vida passa, i dalt del turó no s’atura. Passa i traspassa d’una muntanya a l’altra. Jo, camino cada tarda una hora o hora i mitja, i els pensaments, en comptes d’encalmar-se, sembla que es projectin fins i tot més enllà de l’atmosfera.

El meu cosmos viatja amb mi, camina al meu costat, o millor dit, damunt del meu cap. Surto a passejar per allò que diuen de “fer salut”, per prevenir complicacions que ens limitin a fer la nostra santa voluntat. El primer pensament és: “Au, calla i camina, respira fons, allibera’t dels cercles tancats, dels pensaments que donen tombs i que no troben sortida, fes callar la ment, frena els seus despropòsits i queda’t amb una sola idea, amb un sol propòsit, amb un sol projecte…”

Sortir a caminar, però, encara és pitjor. Si tancada a casa entre els meus papers, la ment no para de projectar idees i ja és prou misteri, amb la sortida per entremig del bosc tinc la sensació de que pot arribar a ser una explosió.

Caminar cara la posta de sol, em representa omplir-me d’una energia suficientment potent com per endevinar en el pas dels núvols, multituds d’éssers estranys a la deriva, estols de papallones gegants, caravanes de camells de sis caps i dotze potes. Visions, vet aquí, és el que en trec, de les meves passejades vespertines, mentre jo mateixa formo part de la claror enganyosa del crepuscle.