Com
en altres diumenges, avui tinc amics a casa. Mentre ells es banyen i
gaudeixen com criatures, jo, entre grills, cigales i mosquits,
moixons que no dormen, galls que canten a deshora, cortines de fusta
i mòbils asiàtics que cascavellegen al compàs d’un vent capriciós
…, i entre estiuejants que no respecten el silenci d’aquestes
contrades, em sento com si fos ben bé al mig d’una plaça de festa
major. Sóc lluny, però, dels balls d’embalat, d’orquestres que
rememoren temps passats, de converses d’antany que s’han perdut entre
tants d’altres sons.

Una
característica de l’estiu és que, de sobte, et trobes rememorant
històries passades, experiències viscudes que donaren un gir a la
pròpia vida i significaren un abans i un després.

Estius
que es succeeixen i que no tenen res a veure els uns amb els altres.

Però
els tinc tots, els conservo un a un i els col·lecciono. Ben pensat,
potser és una de les meves millors col·leccions. Col·leccionar
estius i, de cadascun d’ells, ser conscient dels detalls que els
identifica, que els diferencia els uns dels altres.

-Quin
estiu triaríeu de tots els estius viscuts?

Jo,
sens dubte, el que vaig passar a un poble de quatre cases i masies
per tot el voltant, ambient rural, noies i nois pagesos i d’altres vinguts de
ciutats, com jo. Ball d’embalat, festa major de poble.

I
cap a la matinada… la perspectiva d’una via de tren que es perdia
en un horitzó pla, una llunyania que portava a l’infinit. Aquell dia
vaig sentir que la meva vida era infinita, que no tindria final tot i
saber que algun dia em moriria.

Ja
ho veieu, a vegades, la consciència del que és transcendental ens
arriba massa aviat, jo només tenia 15 anys i ja vaig comprendre el
que molts triguem tota una vida a entendre.

Alló
era la vida i la visió de l’infinit, aquella llum, aquella edat,
aquell gust d’herba seca, el cos que semblava levitar, aquell aroma a
estiu, tots aquells pensaments al ritme d’un aire calent, d’aquells
ocells i jovent de pas, d’aquell silenci…

Tweet