M’han
demanat ajuda. I jo, en aquests moments, em sento incapaç de
donar-los ni una engruna del què m’han demanat. Només puc escriure
i treure-m’ho del damunt, no per oblidar-ho, si no per a veure si
escrivint trobo la manera de donar, encara que sigui aquesta sola
engruna.
No
m’han demanat la lluna, ni el sol, ni que faci una malifeta, ni que
em pensi una gamberrada, ni que espii a algun conegut comú, ni que
col·labori amb algun tèrbol afer o que formi part d’alguna juguesca
malèvola. No m’han demanat el cotxe, ni a la meva parella, ni
diners. No m’han demanat cap cosa impossible.
I
m’ho han demanat convençuts de la meva incondicional i bona
predisposició, potser perquè he prestat ajuda en moltes altres
ocasions d’una manera totalment altruista; m’ho han demanat perquè
estan convençuts de la meva capacitat en poder-ho portar a terme i
de la meva segura acceptació. I tot, en nom d’una aparent i evident
amistat de fa molts anys.
M’han
demanat imaginació.
Però,
la imaginació, des de fa un temps, m’ha abandonat.
-No
us ha passat mai que allò que us ha definit durant tota la vida, de
cop i volta, ja no hi és, s’ha volatilitzat, ha desaparegut? I el
fotut del cas, és que no ens ha passat de mica en mica, cosa que
hagués permès adonar-nos-en i qui sap si haguéssim pogut posar-hi
remei a temps; sinó que ens succeeix de sobte, sense avisar. I de
cop i volta ens trobem davant d’un pla ras, d’una realitat crua,
percebent una sola visió, ha desaparegut el prisma des d’on ens
trobàvem donat tombs i veient les coses des de molts punts de vista,
ara només ho veiem des d’una perspectiva única i desencantadora.
-Què
fer? Què dir? Com dir-li, a aquest amic que ens demana ajuda
obertament i per primera vegada, i després de tants anys presumint
d’amistat?
-Com
dir-li que ja no tinc imaginació?
-O
millor dir que la imaginació funciona quan hom creu en tot allò on
la imaginació té un sentit de ser? I
que no funciona quan volem aplicar-la en afers en els que no hi
creiem?
-Com
dir-ho, tot això?
El
cert és que la imaginació no és cosa que la puguem fer anar amb
total domini, sinó que ella existeix en nosaltres i nosaltres l’hem
de gaudir, no pas fer servir. Només la podem fer servir quan ella
ens posseeix a nosaltres.
Em
tinc per una persona lliure, i per tant la meva imaginació és molt
més lliure que jo, ella ve, va, torna a venir i se’n va; jo no la
domino ni puc fer que torni sense posar-hi de mi mateixa la suficient
il·lusió, desig, passió.
Dec
estar cansada, esgotada, és estiu i em sento el cos pesat i la
ment… no cal que ho digui, el sol fet d’escriure aquesta pàgina em
representa un esforç d’imaginació.
Quan era un jove eixerebrat i escrivia poemes recordo que una de les coses que més em molestaven era que em demanessin poemes per encàrrec.
I no era que no escrigués més d’un al dia sinò que no en sabia, no en sé, d’escriure a preu fet. – Fes-me un poema – em deien mentre jo pensava: però si no ets tu per que perdo el nord, ni sento desig en veure’t, ni tan sols formes aprt dels meus malsons, què t’he d’escriure?
Ara que ja sols ecric pel gust d’escriure ningú no em demana que li escrigui a mida, afortunadament, però la meva resposta seria: Les fonts rajen quen tenen aigua, les aixetes quan les obres la imaginació no és pas una aixeta, és una font i raja quan te aigua.