Des
de dalt del turó puc
dir
que durant
tot el
dia avui, dissabte de boires i malgrat la gran humitat
ambient, m’he passat el dia al jardí. He passat l’hivern dins la
casa, i no m’havia adonat de que el tancat d’heura i enfiladisses
diverses que encerclen el jardí s’havien fent gegants. Tan
gegantines que, si espero uns dies més, la tanca segurament que
hauria caigut pel pes desproporcionat de tot plegat.
Ara,
escric. I ho faig amb la intenció d’oblidar el mal d’ossos que noto
en tots els dits de les mans (perquè de la resta del cos no en vull
parlar, només diré que el noto completament desllorigat).
En
fi, torno a escriure perquè qui vol un blog l’ha d’alimentar. Com si
fos la boca d’un lloc afamat, o una caldera que no s’ha d’apagar mai,
i que li cal carbó o llenya per continuar donant energia i que només
així, els qui es troben a l’altra banda, puguin continuar trobant un
ambient agradable, cuidat, caldejat. Però de vegades és difícil
trobar aquella explicació amb un toc de creativitat, ens limitem a
contar la nostra vida com si aquesta tingués veritablement una
importància cabdal. I el que és important -crec jo- és saber
trobar l’art en qualsevol de les coses que fem. Fins i tot en podar
un arbust se li pot treure prou suc creatiu. L’arbust m’ha acollit
feliç, al principi, creient que només li passaria les tisores com
qui arregla un serrell massa llarg,però ben aviat s’ha adonat de les
meves malèvoles intencions, la poda avui seria severa, la tallada
seria al zero. Al cap d’uns moments, s’ha rebel·lat i m’ha mossegat.
M’ha m’ha fet veure el poder que té de creació i de destrucció, en
fer-se gran s’ha hagut d’arrapar per no caure davant l’embat del vent
(i aquí, dalt del turo, en fa molt sovint, de vent enfurismat) i
s’ha arrapat creant unes filigranes, trenes i acoblaments inusuals
amb una altra enfiladissa. Mentre anava tallant branques, quasi
podria assegurar que sentia unes veus molt fines, com si diguessin
planyen-se de la feina que havien tingut per enfilar-se fins el cel,
i que jo, amb un cop de tisora arrabassava el seu joc d’arquitectura
botànica.
Avui
no he escrit gaire, però el que he viscut al jardí em donarà per
escriure sobre les filigranes de branques que volen créixer cap el
cel com jo, com tots, però que tal com nosaltres fem amb les
branques massa llargues, a nosaltres també ens tallen les ales
moltes, moltes vegades, quan ens creiem ocells i volem volar.
Aquí a ciutat no podem gaudir de tanques cobertes per les heures, bàsicament perquè les tanques acostumen a ser provisionals, d’obres, actes oficials o la ma d’algun bandarra que no sabia on deixar-la després d’arrosegar-la uns centenars de metres, tot i així a mi m’evoquen una imatge de deixadesa plaent, com aquells petits problemes que deixem que creixin per sobre els nostres límits i que al final es converteixen en un problema greu.
Vaja vistes que tens, noia. Ja ‘agradaria a mi.
Les teves reflexions sempre són interesssants.
Una abarçada
Quan ens creiem ocells… Quina imatge més certa i més bonica…
Una visió fantàstica. Ami també m’agraden molt els teus relats, espero que segueixis llegint els meus com jo llegeixo els teus descobrint petites cosetes que fan somriure l’ànima.
Com sempre has fet un molt bon article. Ets l’única persona a la qual segueixo el bloc perquè sempre acabo reflexionant d’una o altra manera.
D’altra banda, vull un bloc que ara mateix tinc mort, que no alimento, que ha mort ja fa temps. I que seguirà mort durant més temps, a aquest impàs. Però no m’he mort.
Ja veig que vas augmentant els teus lectors per la teva manera d’escriure i de ser, ambdós factors em mouen a treure el cap per aquí i desvincular-me de la feina que tinc.
Segueix així!
Una bona abraçada
Hola!
Et deixo el primer comentari. Ja saps que m’agrada tot el que escrius i aquest relat m’ha agradat molt també. Està molt ben escrit i sembla planer, quotidià, peró és ple a vessar de reflexions que fan pensar. Escrius molt bona literatura, noia.
Una abraçada des del Canadà,
Shaudin