Des
de dalt del turó intento comprendre l’espai que m’ha
tocat, del que en realitat puc comprendre. Miro cap a la mar i veig
muntanyes baixes, boscos vells, casetes disseminades i repartides de
manera capriciosa, sense seguir cap pla de disseny genial. L’únic
genial que té aquest lloc és el nom dels carrers (carrer Neptú,
carrer Lluna, Saturn, Bessons, Aquari,Mart, Urà, Andròmeda…) Jo
visc al de la Via Làctia… i no m’ho invento. L’únic que pot
passar, és que de tant en tant, com el que un dia em va passar quan
el gestor em va preguntar on vivia i, en dir-li el nom del carrer,
l’home se’m va quedar mirant burleta i em va dir, “Apa, dona, que
t’ho pregunto seriosament, que t’he d’omplir la fitxa…”
Sí,
és cert, no és fàcil viure a la Via Làctia, quan des d’aquí puc
percebre la immensitat del cosmos i la immensitat de la mar i la
immensitat de la terra, i alhora, percebre la concentració en tan
poc espai dins d’aquest ordinador que teclejo com si teclegés un
piano, i que em fa adonar de la mena de puça que sóc i de les
pretensions immenses que arribo a tenir, pel fet de deixar anar els
meus pensaments a una altra mena d’immensitat: la virtual. A aquesta
altra mena d’immensitat a la que de mica en mica ens hi anem
endinsant i anem trobant ànimes bessones, esperits afins, qui sap si
mons paral·lels, metàfores de la simplificació dels espais,
multiplicació d’espais i temps.
