De
nou des
de dalt del turó
i seguint amb les reformes que fa unes setmanes em tenen ben
desorientada, avui he decidit canviar la plantilla del bloc. N’he
triat una que em permet una breu presentació. No totes les
plantilles permeten aquesta opció. Penso que mai no és tard per fer
allò que hom vol fer. Avui potser era el dia d’intentar-ho perquè,
com deia en l’últim post, les paraules de vegades fugen de
nosaltres, i fugen tan lluny que és difícil enxampar-les i
tornar-les a agafar de la mà (a les més petites), o de lligar-les
amb corretja i morrió (a les que volen mossegar), o de fermar-les (a
les que es volen fer mal a elles mateixes segons el context en que es
van expressant).
Últimament,
i potser això d’escriure en el bloc m’influencia per a que ho senti
d’aquesta manera, cada vegada que escric em sento més conscient de
que ja no escric solament per a mi; que a l’altra banda (de no sé
què) hi ha persones que ho poden llegir, i que m’agradaria dir les
coses que penso tot i saber que no tothom pensa el mateix. Fer-se
conscient demana molt més tacte.
És
difícil conviure i compartir opinions molt diferents. De vegades no
experimento que les diferencies sols siguin culturals sinó que les
diferències provenen de molt més lluny, com si uns i altres
vinguéssim d’altres mons i planetes diferents i que tots, en un
moment o altre, haguéssim aterrat al mateix lloc, exiliats, fugint
ves a saber de què i com… en aquest planeta terra, i que els
ancestrals gens que encara ens diferencien actualment, fossin com les
dues cares de la lluna.
