Una
de tantes maneres d’analitzar el que hom escriu sense pensar.

Em
vaig posar a la pell d’un personatge que no sabria dir d’on venia ni
a on anava. Bé, a on anava de manera física, sí, perquè jo
mateixa vaig escriure que havia d’agafar un autocar per tornar a casa
seva. Però a on anava, des d’un punt de vista metafísic -com tots
nosaltres-? Ni idea, per ara.

El
cert és que el vaig fer entrar en un hotel útil.

-D’on
em venia la idea de dir que era un hotel útil? Suposo que d’un
reportatge que no fa massa vaig veure sobre Tokio i sobre el concepte
de l’espai. A Tokio, on d’espais íntim sdiuen que ni han ben pocs,
se’ls han de crear. I ja sabem que se’ls creen per a tots els gustos i per a totes
les necessitats.

Barrejant
doncs, de manera inconscient, la idea d’un espai dedicat
exclusivament per a realitzar el que quelcom vol anar a realitzar
(imaginau-vos les necessitats al vostre gust), amb la meva dèria
d’escriure i el fet de que, a vegades, escriure costa molt, i per
infinites raons volem però no podem,  vaig
escriure L’Hotel de les Lletres.

Tot
cercant un d’aquests hotels especials (ignoro si n’existeix algun en
concret per anar-hi a escriure) he trobat col·leccions
d’arquitectura sorprenents; de tot el que he vist trio una fotografia
que m’ha agradat en especial, suposo que pel ball insinuant i el
contrast entre les formes de l’edifici i dels arbres al seu voltant:

http://www.urbanarbolismo.es/blog/?p=223

Tweet